L’autora
Elena Ferrante és un pseudònim. No sabíem a qui corresponia. Tot semblava indicar que es tractava d’una dona, però tampoc en teníem constància. Ni on havia nascut, tot i que el seu coneixement de Nàpols ens feia imaginar una vinculació íntima amb la ciutat. Ferrante s’ha convertit en un fenomen literari mundial a partir de la seva primera novel.la . En els darrers temps, sembla que alguns periodistes s’han apropat a la identitat de l’autora. Fins ara, ha publicat:
· L'amore molesto, Roma, Edizioni e/o, 1992. (Crónica de Desamor)
· I giorni dell'abbandono, Roma, Edizioni e/o, 2002.
· La figlia fosca, Roma, Edizioni i/o, 2006.
· L'amica geniale, Roma, Edizioni e/o, 2011. ( L'amiga genial/La amiga estupenda s 1.)
· Storia del nuovo cognome. L'amica geniale volume secondo, Roma, Edizioni e/o, 2012. ( La història del nou cognom/El mal nombre)
· Cronache del mal d'amore, Roma, Edizioni e/o, 2012.
· Storia di qui fugge e di chi resta. Roma, Edizioni e/o, 2013. ( Una fuig, l'altra es queda/Las deudas del cuerpo. Trilogía de Nápoles 3)
- Storia de la bambina perduta (La nena perduda/La niña perdida)
La Crítica parla de l’autora
És necessari que darrere un llibre hi hagi una cara? Una veu? Una presència que pugui anar rebent els premis literaris? La sol.licitada presència dels escriptors a les fires del llibre i a les presentacions semblen demostrar que sí. Semblaria que, cada cop més, els lectors necessiten escoltar les veus dels escriptors.Elena Ferrante escapa a aquesta nova tendència, però, realment, no defuig d’aquells capaços d’entrar al seu món ni utilitza aquesta absència per convertir-la en un motiu de xafarderia i misteri literari. Attilio Bertolucci va escriure “La absència és una forma de presència més punyent”, i nosaltres creiem més aviat això de Elena Ferrante. Ella és present en les seves paraules d’una manera punyent i forta.
Elena Ferrante no vol ser un personatge públic. No va recollir el premio Oplonti ni el premi Procida Elsa Morante que va guanyar amb la seva primera obra L’amore molesto (traduït al castellà com a Crónicas de Desamor) Cap presentació ni entrevista pública, amb excepció d’alguns intercanvis epistolars amb Mario Martone amb ocasió de la preparació de la pel·lícula que es va fer de la novel.la, d’una entrevista que va donar el setembre del 2002 al diari L’Unità i d’algunes comunicacions filtrades amb la seva editorial. Alguns han arribat a pensar que sota aquest nom s’amagava el propi editor Godofredo Fofi. Però més enllà dels “indicis” que la identifiquen com a necessàriament napolitana per l’absoluta presència d’aquesta ciutat en els seus llibres, ella defensa la seva existència a través de la seva literatura, potser perquè no creu en el culte a la personalitat, potser perquè desitja que els seus lectors prescindeixin de la seva imatge física i la coneguin a través del seu món més íntim, de les seves emocions.
Així, nosaltres pensem que Elena Ferrante no és un fantasma com alguns la defineixen sinó una dona que escriu d’una manera intrigant i que ha decidit triar de manera essencial i radical fer parlar i mirar a les paraules.
En una entrevista via correu electrònic amb el periodista Paolo Di Stefano, Elena Ferrante va declarar: "No em penedeixo del meu anonimat. Descobrir la personalitat de qui escriu per mitjà de les històries que proposa, dels seus personatges, dels objectes i paisatges que descriu, del to de la seva escriptura no és sinó una bona manera de llegir"
L’obra
Els personatges femenins d'Elena Ferrante són veritables obres d'art. En aquesta novel·la hi ha dues que sostenen el relat (Lila i Lenú, la veritable protagonista), encara que la novel·la és un veritable tableau vivant de personatges d'un barri pobre de Nàpols allà pels anys cinquanta i és, al seu torn, la primera part d'una trilogia napolitana. L'amiga estupenda abasta la infància i joventut de les dues amigues dins dels límits del barri, explicada retrospectivament per la segona, Elena Greco, Lenú, ja en l'última etapa de la seva vida.
El fil conductor de la novel·la és l'amistat entre les dues nenes, que es manté incòlume durant la joventut. Lila és una nena inquieta, decidida, valerosa, rebel i independent, qualitats que fascinen a Lenú; aquesta última, per contra, és més aviat tranquil·la, adaptable, i se sent inferior a la seva amiga; aquesta inferioritat no és tal sinó una sensació producte de les circumstàncies i els caràcters, però l'autora la narra magistralment posant el relat en boca de Lenú. D'aquesta manera, la inferioritat la vivim des del punt de vista de la narradora, mentre el relat va a poc a poc col·locant a cadascuna en el seu lloc. Aquest senzill dispositiu permet seguir l'evolució d'ambdues des d'una infància que les assembla a una joventut que les distingeix i comença a atorgar a cadascuna la seva individualitat.
És evident que la novel·la és descendent del neorealisme en la creació de l'ambient
El desenvolupament físic, emocional i mental de les dues amigues constitueix l'eix de la novel·la, però el cos ho forma el variat i estupend conjunt de personatges, un total de nou famílies, en les quals tots els seus membres estan ben definits i personalitzats, a més d'alguns altres a títol individual, com els mestres de l'escola i l'institut. Evidentment, les famílies tenen com a funció establir el colorit de la vida de barri i l'espai social en què es mouen, ple de fantasies, frustracions, enfrontaments, anhels i anècdotes pròpies de la vida domèstica d'un entorn tancat. És evident que la novel·la és descendent del neorealisme en la creació de l'ambient, però el que aquest va tenir de retrat costumista ho esbiaixa Ferrante sense un titubeig. I ho aconsegueix gràcies a la poderosa presència de les dues amigues.
La infància i la joventut de dues nenes en un mitjà on l'afecte i la brutalitat es confonen sovint, on els rígids codis de comportament obliguen a créixer més de pressa, on les il·lusions, els amors i els desencantaments floreixen i es confonen en un paisatge urbà primari i un estricte codi de l'honor, està explicada des del descarnat i emocionant despertar a la vida de Lenú i la seva amiga, explicada des de la realitat física del seu desenvolupament, d'una veracitat i intimitat inusuals i pertorbadores, comptada amb l'extrema delicadesa de qui aprofundeix sense pudor i sense por en el més personal de dues noies les nombroses diferències de les quals són justament les que tanquen el secret de la seva fascinant relació perquè són les que permeten assentar la continuïtat de la seva amistat. Una amistat que s'entortolliga en la seva pròpia maduració.
Per saber-ne més...
El reportatge d'en Robert Saladrigues que ens la va fer descobrir....Una entrevista
