L'autora parla d'ella mateixa....
Sóc una dona.
Nascuda a Tremp, i per tant, trempolina. He viscut la infantesa i primera
joventut als Pallars. Centenars de dies al Jussà i uns centenars d'hores al
Sobirà.
Els pares em van donar el que ells no havien
pogut tenir: instrucció des de ben xica; però eren els anys cinquanta i els
centres escolars respiraven submisos, el català hi era ignorat. També a
diferència dels pares, vaig viure en la despreocupació de qualsevol feina
necessària que no fos estudiar. El meu germà i jo, com la majoria de nens i
nenes de Tremp, vam aprendre a nedar al pantà de Sant Antoni. Ja som a l'època
de les vacances, però les millors vam tenir-les els primers anys, a la vall
d'Àssua, a casa de la padrina, quan encara hi havia terra sembrada i bestiar
par aviar. Una mica de lluny, com si fos un joc sense esforç, vaig conèixer les
feines pròpies de l'estiu. Segar, gavellar, batre... Era el final d'una època
que, quan vaig complir dotze anys, ja havia acabat per a la casa de la meva
mare, en hores de gran afluència de famílies des de la muntanya cap a les
ciutats.
La meva va ser,
només, una migració cultural. Vaig arribar a Barcelona als catorze anys, el
1964, per continuar el Batxillerat. Aleshores no sabia que esdevindria la meva
ciutat. Aquest fet es va produir molt més tard, quan ja havia acabat Filosofia
i Lletres a la Universitat Central i em decidia a buscar feina en el camp de
l'ensenyament.
Feia temps que
m'agradava escriure, però aquesta era una ocupació instintivament íntima, de
què no acostumava a parlar.
Recordo uns versos
en un bloc quadriculat, devia tenir tretze o catorze anys. D'aleshores són
també unes llibretes on recollia un diari. Quan amb les companyes de l'Institut
Montserrat vaig viatjar a Castella, prèviament el pare me n'havia demanat un
reportatge. El seu amor per la terra i les persones, per la lectura, per les
anècdotes, per les paraules, el compto definitiu en el fet que jo comencés a
escriure. Ara bé, se'm demana per què escric, en present.
Hi ha més d'una
resposta i, per tant, cada una conté només una part dels motius, encara que
qualsevol d'aquestes parts és suficient per escriure.
Escric perquè
m'agrada.
Perquè és una
manera de viure sota d'altres pells. És a dir: per ser qui no sóc i fer allò
que no faig, segurament un intent de transvestisme i d'inconformisme.
Escric per tenir la
llibertat de dir el que no diria enraonant.
Algunes hores,
escric per necessitat.
L'obra
Carrer Bolívia narra la història de la
Lina i el Nèstor, i una parella jove de Linares qua als anys seixanta, fugint
de la misèria, decideixen emigrar a Catalunya. Un cop a Barcelona viuran entre
dos mons, la seva Andalusia d'origen i el barri del Besòs. La Lina farà vida de
barri i el Nèstor viurà de prop la lluita sindical contra la dictadura
franquista. Retrata un món social, la vida de la gent immigrada a Barcelona. La
novel·la s'estructura a través d'una simetria històrico- moral entre dues
dimensions familiars: la família catalana que ha marxat a Linares i la família
de Linares que ha marxat a Barcelona. L'eix transversal de la novel·la és el
sindicalisme abrandat del marit de la protagonista i els canvis de punt de
vista narratiu que milloren un ritme detallista dels costum de cada dia.
La
novel·la s'estructura en dotze capítols on s'alternen narradors, i on apareixen
gradualment punt de vista nous, que tenen la funció d'eixamplar la perspectiva
del lector sobre els fets narrats. L'estudi de personatges que envolten la
protagonista, Lina, esdevé un objectiu en si mateix, de manera que es pot
parlar de novel·la coral: de la crònica dels barris obres d'anys recents.
En aquesta novel·la l'autora explora un camp
pràcticament inèdit en la novel·la catalana, la del fenomen tan complex i
recentment renovat de l'arribada d'emigrants a Catalunya
Per saber-ne més
Entrevista a la revista digital Núvol: http://www.nuvol.com/entrevistes/maria-barbal-la-literatura-catalana-encara-es-considerada-de-segona/
Veu de dona: Maria Barbal: https://www.youtube.com/watch?v=BWCIWkTkN58