diumenge, 14 de maig del 2017

Ramon Solsona: Allò que va passar a Cardós

L'autor

Ramon Solsona Sancho neix a Barcelona el 7 de febrer de 1950, es llicencia en Filologia Romànica Hispànica a la Universitat de Barcelona i exerceix durant  més de vint anys de professor de secundària.

La seva carrera literària comença molt vinculada al periodisme, l'any 1987, quan col·labora, amb poesies de caire satíric, al suplement dominical del diari Avui sota el pseudònim de "Lo Gaiter del Besòs", i al mateix temps escriu articles pel desaparegut Diari de Barcelona. De fet, el primer llibre que publica és un recull de les seves poesies satíriques, amb el títol Sach de gemecs (1989).

Debuta com a novel·lista amb Figures de calidoscopi (1989), on sobresurten ja dues constants en la seva obra, com són la gran varietat de registres lingüístics i la riquesa de recursos formals. El següent llibre publicat és un recull de narrativa breu, Llibreta de vacances (1991). Dos anys més tard torna al gènere novel·lesc amb Les hores detingudes (1993), on tracta el buit amorós i el dolor d'una mort inesperada. Amb aquesta novel·la, guardonada amb els premis Prudenci Bertrana, Crítica Serra d'Or i Lletra d'Or de l'any 1994, es consolida definitivament, als ulls de la crítica, com un dels novel·listes més interessants del moment en llengua catalana.

Més endavant entra a col·laborar al diari Avui, i ben aviat els seus articles aconsegueixen un gran seguiment. L'any 1994 el mateix diari li atorga el premi Avui d'articles periodístics, i l'èxit com a articulista l'empeny a publicar-los en forma de recull, amb els títols Reflexions de sala i alcova (1995), Ull de bou (1995) i Ull de vaca (1995). A més d'escriure articles, novel·la, poesia i narrativa breu, comença a escriure guions, i el 1992 guanya el primer Concurs per a Sèries d'humor convocat per Televisió de Catalunya amb el projecte Agència de viatges. Des de llavors ha estat coguionista de les telesèries Agència de viatges (1993) i Estació d'enllaç (1996), i del programa d'entreteniment Dos és massa (1996), espais emesos per TV3. És també autor de la lletra del Cant del centenari del FC Barcelona (1998), musicat per Antoni Ros Marbà. 

Per aquesta època, apareixen traduccions al castellà, el francès i el romanès, tant de les seves novel·les com dels reculls de narrativa. La següent novel·la, DG (1998), escrita amb el to sarcàstic que fins llavors només utilitzava pels seus versos i en alguns dels seus articles, és una crítica disbaratada i àcida dels nostres dies. Un any després apareix No tornarem mai més (1999), on descriu, a través de la història de dos nois que fan el servei militar, el salt de la joventut a l'edat adulta. El 2004 publica la novel·la Línia blava, ambientada al metro de Barcelona, i el 2006 un recull amb cinquanta relats titulat Cementiri de butxaca.

Des de la dècada dels noranta ha treballat regularment en diferents mitjans de comunicació tant escrits com radiofònics
.
Amb tot, ell mateix diu "Tot i que he tocat diversos gèneres, em sento bàsicament novel·lista. La novel·la permet expressar una visió del món, permet manipular la realitat i projectar el món interior de l'escriptor. No sé si cap d'aquestes tres coses es fa conscientment, perquè el procés de creació és complex. És un aiguabarreig de passió, d'obsessions, d'intuïcions i de dubtes, una dansa de fantasmes en la qual els lectors hi són i no hi són; és com la companyia que assaja amb el teatre buit. El novel·lista s'inventa històries i les explica com si tot fos veritat. Explota la fe del lector sabent que no és il·limitada: al lector se'l pot enganyar fins on ell vol ser enganyat, però no se l'ha de desenganyar mai. Per això, per fer-se creure, el novel·lista viu amb una antena desplegada a les històries que descabdella la vida i tafaneja pel dedins de les persones.

Potser, en el fons, la novel·la em permet explicar-me el món a mi mateix, articular la perplexitat de l'existència fent veure que és als altres a qui ho explico."

L'any 2010 apareix una nova novel·la de  L'home de la maleta, on el seu protagonista, un músic d'orquestra de ball retirat carregat d'ironia, reflexiona sobre les relacions familiars i sobre un present que canvia amb rapidesa i que li causa perplexitat. Aquesta novel·la, molt treballada pel que fa a la llengua, és guardonada amb el premi Sant Jordi del mateix any.

El 2013 Ramon Solsona recupera el pseudònim Lo Gaiter del Besós, el seu àlies satíric, amb la publicació del recull de poemes Botifarra de pagès! Versos per tocar el dos.
A mitjan 2016 publica la seva darrera novel·la, Allò que va passar a Cardós. 


                                                                   Font: http://www.escriptors.cat/autors/solsonar/pagina.php?id_sec=2548

L'obra

Un guàrdia civil és assassinat a la vall de Cardós una nit de neu del 1965. Les causes i les conseqüències del crim travessen un territori sacsejat per les obres d’un gran complex hidroelèctric. Milers de treballadors excaven quilòmetres de galeries subterrànies, pous verticals i centrals invisibles des de l’exterior. La vida dels habitants de la vall es transforma. S’hi respiren aires nous, la guerra queda lluny, arriben la televisió, el sis-cents, el turisme, el twist i el biquini.

Com buscadors d’or, una corrua de persones acut a Cardós a la recerca d’una feina. S’allotgen en campaments i pobles, des del pla fins als llacs més alts, i les seves històries d’emigració i desarrelament, d’amor i de lluita s’encreuen les unes amb les altres. Hi ha conflictes de convivència, prosperitat econòmica, accidents de treball, corrupteles i el rerefons permanent de la dictadura. Un assassinat ho lliga tot.

Per saber-ne més


divendres, 7 d’abril del 2017

Sándor Márai: L'última trobada

L'autor



Sándor Károly Henrik Grosschmid de Mára, conegut com Sándor Márai, va néixer en Košhissi (avui a Eslovàquia; en hongarès: Kassa), una petita localitat de l'antic Regne d'Hongria, en el llavors poderós Imperi austro-hongarès, desaparegut després de la seva derrota en la primera guerra mundial. Pertanyia a una família acomodada d'origen saxo en Leipzig per estudiar periodisme, carrera que va abandonar. Durant la seva joventut va viatjar per Europa, sobretot per Europa Central, i va visitar París, la capital cultural de l'època, on va conviure amb alguns dels representants més destacats de les avantguardes estètiques del moment.

Després de decantar-se al principi per escriure en alemany (llengua que dominava des de petit), es va decidir finalment per la seva llengua materna, l'hongarès. En diverses obres, i també en disquisicions de personatges de les seves novel·les, Márai va abordar la importància que la fidelitat a la llengua tenia per a ell. EL 1928 es va instal·lar al petit barri de Krisztinaváros, a Budapest.

Durant la dècada de 1930 va aconseguir un gran prestigi per la claredat i precisió de la seva prosa d'estil realista, prestigi que pocs anys després era gairebé comparable al de Thomas Mann o Stefan Zweig. Les seves obres es traduïen a nombrosos idiomes.

Si bé va lloar amb entusiasme els Acords de Viena, en els quals l'Alemanya nazi va obligar a Txecoslovàquia i a Romania a retornar a Hongria part dels territoris perduts per aquesta en el Tractat de Trianon, va escriure contundents articles en contra del nazisme i es va declarar "profundament antifeixista", cosa poc recomanable a l'Hongria del moment. No obstant això, la seva immensa fama el va mantenir a resguard de represàlies importants.

Amb l’ ocupació soviètica d'Hongria i amb l'establiment del règim comunista, la seva literatura va ser titllada de burgesa i va deixar de publicar-se. Márai va abandonar definitivament el seu país en 1948 i, després d'una breu estada a Suïssa i Itàlia, va emigrar a Estats Units en 1952, instal·lant-se a Nova York. Rebria posteriorment la nacionalitat nord-americana. 

Durant molts anys, la seva obra va ser prohibida a Hongria, fins a l'extrem que l’autor que havia estat considerat un dels més importants de la literatura centreeuropea, va acabar ser un desconegut al seu país.Caldria esperar molts anys , fins la caiguda del comunisme, perquè aquest escriptor fos redescobert al seu país i al món sencer. Durant els seus primers anys a Estats Units – el període de 1952 al 1967 va treballar per a Radio Europa Lliure. En 1968 es va traslladar a Salern (Itàlia) i el 1979 va tornar definitivament als Estats Units, a Sant Diego, Califòrnia on viuria la resta de la seva vida. En 1989 Márai es va treure la vida amb un arma de foc que ell mateix havia comprat amb aquesta fi. Havien passat quatre anys des de la mort de la seva dona Ilona i faltaven pocs mesos per a la caiguda del Mur de Berlín. 

Encara que Sándor Márai va destacar sobretot per la seva obra narrativa, també va escriure poesia, teatre i assaig, a més de múltiples col·laboracions periodístiques, entre les quals es troben algunes de les primeres ressenyes sobre les obres de Franz Kafka





L'obra


L’obra se situa en un castell dels Càrpats que, en la seva decadència, simbolitza la de l’imperi austro-hongarès. En aquest escenari té lloc la trobada entre dos homes en la setantena, Henrik i Konrad, antics amics inseparables des de ben joves malgrat la diferència de classe social. La seva amistat havia quedat truncada per la inesperada i inexplicable desaparició de Konrad. Aquest fet obrí tot un seguit d’incògnites a l’entorn de la relació entre aquests dos personatges i Krisztina, la jove esposa d’Henrik. L’un no s’ha mogut del seu baluard, l’altre ha dut una vida viatgera errant, tots dos es retroben després de quaranta-un anys d’absència i de silenci que oculta un secret mai no confessat.

Quan s’ha esperat una trobada durant quaranta-un anys s’ha tingut molt de temps per pensar, però si s’ha esperat quaranta-un anys i quaranta-tres dies exactament com ho ha fet Henrik, ancorat en els records, la trobada no pot ser més transcendent.

Com diu Sándor Márai, la realitat no és el mateix que la veritat, la realitat només són detalls. A Henrik, que recorda amb minuciositat obsessiva els detalls més insignificants del darrer cop que van sopar plegats amb Konrad i Krisztina, li interessa la veritat. Henrik ha tingut molt de temps per qüestionar-se la veritat de moltes coses com l’amistat, la lleialtat, la fidelitat, l’amor i la passió. Massa temps per covar el ressentiment per la infidelitat, una doble infidelitat, la del triangle amorós i la de l’amic deslleial. En l’amor, amb la infidelitat poc o molt s’hi compta. En canvi, la infidelitat o la manca de lleialtat de l’amic li és molt més punyent. La primera la pot arribar a comprendre, la segona, no. Aquest últim i decisiu encontre amb l’amic de joventut és un soliloqui que li permetrà desgranar davant el públic els fets que han donat sentit a la seva vida, fins a arribar a les dues preguntes finals de l’obra.

Per saber-ne més














dilluns, 6 de març del 2017

Elena Ferrante: L'amiga genial



L’autora


Elena Ferrante és un pseudònim. No sabíem a qui corresponia. Tot semblava indicar que es tractava d’una dona, però tampoc en teníem constància. Ni on havia nascut, tot i que el seu coneixement de Nàpols ens feia imaginar una vinculació íntima amb la ciutat. Ferrante s’ha convertit en un fenomen literari mundial a partir de la seva primera novel.la . En els darrers temps, sembla que alguns periodistes s’han apropat a la identitat de l’autora.  Fins ara, ha publicat:

· L'amore molesto, Roma, Edizioni e/o, 1992. (Crónica de Desamor)
· I giorni dell'abbandono, Roma, Edizioni e/o, 2002.
· La figlia fosca, Roma, Edizioni i/o, 2006.
· L'amica geniale, Roma, Edizioni e/o, 2011. ( L'amiga genial/La amiga estupenda s 1.)
· Storia del nuovo cognome. L'amica geniale volume secondo, Roma, Edizioni e/o, 2012. ( La      història del nou cognom/El mal nombre)
· Cronache del mal d'amore, Roma, Edizioni e/o, 2012. 
· Storia di qui fugge e di chi resta. Roma, Edizioni e/o, 2013. ( Una fuig, l'altra es queda/Las deudas del cuerpo. Trilogía de Nápoles 3)
- Storia de la bambina perduta (La nena perduda/La niña perdida)

La Crítica parla de l’autora

És necessari que darrere un llibre hi hagi una cara? Una veu? Una presència que pugui anar rebent els premis literaris? La sol.licitada presència dels escriptors a les fires del llibre i a les presentacions semblen demostrar que sí. Semblaria que, cada cop més, els lectors necessiten escoltar les veus dels escriptors.
Elena Ferrante escapa a aquesta nova tendència, però, realment, no defuig d’aquells capaços d’entrar al seu món ni utilitza aquesta absència per convertir-la en un motiu de xafarderia i misteri literari. Attilio Bertolucci va escriure “La absència és una forma de presència més punyent”, i nosaltres creiem més aviat això de Elena Ferrante. Ella és present en les seves paraules d’una manera punyent i forta.
Elena Ferrante no vol ser un personatge públic. No va recollir el premio Oplonti ni el premi Procida Elsa Morante que va guanyar amb la seva primera obra L’amore molesto (traduït al castellà com a Crónicas de Desamor) Cap presentació ni entrevista pública, amb excepció d’alguns intercanvis epistolars amb Mario Martone amb ocasió de la preparació de la pel·lícula que es va fer de la novel.la, d’una entrevista que va donar el setembre del 2002 al diari L’Unità i d’algunes comunicacions filtrades amb la seva editorial. Alguns han arribat a pensar que sota aquest nom s’amagava el propi editor Godofredo Fofi. Però més enllà dels “indicis” que la identifiquen com a necessàriament napolitana per l’absoluta presència d’aquesta ciutat en els seus llibres, ella defensa la seva existència a través de la seva literatura, potser perquè no creu en el culte a la personalitat, potser perquè desitja que els seus lectors prescindeixin de la seva imatge física i la coneguin a través del seu món més íntim, de les seves emocions.
Així, nosaltres pensem que Elena Ferrante no és un fantasma com alguns la defineixen sinó una dona que escriu d’una manera intrigant i que ha decidit triar de manera essencial i radical fer parlar i mirar a les paraules.
En una entrevista via correu electrònic amb el periodista Paolo Di Stefano, Elena Ferrante va declarar: "No em penedeixo del meu anonimat. Descobrir la personalitat de qui escriu per mitjà de les històries que proposa, dels seus personatges, dels objectes i paisatges que descriu, del to de la seva escriptura no és sinó una bona manera de llegir"

L’obra

Els personatges femenins d'Elena Ferrante són veritables obres d'art. En aquesta novel·la hi ha dues que sostenen el relat (Lila i Lenú, la veritable protagonista), encara que la novel·la és un veritable tableau vivant de personatges d'un barri pobre de Nàpols allà pels anys cinquanta i és, al seu torn, la primera part d'una trilogia napolitana. L'amiga estupenda abasta la infància i joventut de les dues amigues dins dels límits del barri, explicada retrospectivament per la segona, Elena Greco, Lenú, ja en l'última etapa de la seva vida.
El fil conductor de la novel·la és l'amistat entre les dues nenes, que es manté incòlume durant la joventut. Lila és una nena inquieta, decidida, valerosa, rebel i independent, qualitats que fascinen a Lenú; aquesta última, per contra, és més aviat tranquil·la, adaptable, i se sent inferior a la seva amiga; aquesta inferioritat no és tal sinó una sensació producte de les circumstàncies i els caràcters, però l'autora la narra magistralment posant el relat en boca de Lenú. D'aquesta manera, la inferioritat la vivim des del punt de vista de la narradora, mentre el relat va a poc a poc col·locant a cadascuna en el seu lloc. Aquest senzill dispositiu permet seguir l'evolució d'ambdues des d'una infància que les assembla a una joventut que les distingeix i comença a atorgar a cadascuna la seva individualitat. 
És evident que la novel·la és descendent del neorealisme en la creació de l'ambient
El desenvolupament físic, emocional i mental de les dues amigues constitueix l'eix de la novel·la, però el cos ho forma el variat i estupend conjunt de personatges, un total de nou famílies, en les quals tots els seus membres estan ben definits i personalitzats, a més d'alguns altres a títol individual, com els mestres de l'escola i l'institut. Evidentment, les famílies tenen com a funció establir el colorit de la vida de barri i l'espai social en què es mouen, ple de fantasies, frustracions, enfrontaments, anhels i anècdotes pròpies de la vida domèstica d'un entorn tancat. És evident que la novel·la és descendent del neorealisme en la creació de l'ambient, però el que aquest va tenir de retrat costumista ho esbiaixa Ferrante sense un titubeig. I ho aconsegueix gràcies a la poderosa presència de les dues amigues.
La infància i la joventut de dues nenes en un mitjà on l'afecte i la brutalitat es confonen sovint, on els rígids codis de comportament obliguen a créixer més de pressa, on les il·lusions, els amors i els desencantaments floreixen i es confonen en un paisatge urbà primari i un estricte codi de l'honor, està explicada des del descarnat i emocionant despertar a la vida de Lenú i la seva amiga, explicada des de la realitat física del seu desenvolupament, d'una veracitat i intimitat inusuals i pertorbadores, comptada amb l'extrema delicadesa de qui aprofundeix sense pudor i sense por en el més personal de dues noies les nombroses diferències de les quals són justament les que tanquen el secret de la seva fascinant relació perquè són les que permeten assentar la continuïtat de la seva amistat. Una amistat que s'entortolliga en la seva pròpia maduració.

Per saber-ne més...

El reportatge d'en Robert Saladrigues que ens la va fer descobrir....


Una entrevista



divendres, 20 de gener del 2017

Najat el Hachmi: La filla estrangera

L'autora



Najat El Hachmi (Nador, 2 de juliol de 1979) és una escriptora catalana i mediadora cultural d'origen amazic. Estudià filologia àrab a la Universitat de Barcelona i presentà un informatiu setmanal en llengua amaziga a l'antiga emissora Catalunya Cultura. Actualment resideix a Barcelona, on es dedica exclusivament a la literatura. Va ser guanyadora de l'edició 2008 del Premi Ramon Llull de novel.la amb la novel.la L'últim patriarca, que ha estat traduïda a set llengües. Va néixer a la ciutat marroquina de Nador quan el seu pare ja havia emigrat a Catalunya, i als vuit anys va anar a viure a Vic gràcies al reagrupament familiar. En aquesta ciutat va estudiar fins que es va matricular de filologia àrab a la Universitat de Barcelona. A Vic va fer de tot: empleada de la neteja, cuinera, monitora d'esports... fins a ser mediadora a la Delegació d'Ensenyament de Vic.
 Ha col·laborat en alguns mitjans de comunicació com Catalunya Ràdio, i ha publicat articles al diari El 9 Nou de Vic, a la revista digital Esguard, en La Vanguardia i al Periódico de Catalunya d’on és col·laboradora habitual.
Va començar a escriure quan tenia dotze anys i, des d'aleshores, no ha deixat de fer-ho, al principi com un entreteniment, i més endavant com a mitjà per expressar inquietuds o per reflexionar i recrear la pròpia realitat, acostant aquests dos mons als quals pertany. El seu primer llibre, Jo també sóc catalana (Columna, 2004), estrictament autobiogràfic, aborda la qüestió de la identitat i del procés d'arrelament al país que l'ha vist créixer des que va arribar a Vic, la seva ciutat, quan tenia 8 anys. La novel.la que l'ha fet famosa, L'últim patriarca, va ser guanyadora del Premi Ramon Llull de l’any 2008. La novella exposa la història d'un immigrant marroquí que s’instal·la a la Catalunya central, un patriarca omnipotent, a vegades dèspota, que es troba confrontat amb els canvis culturals que assumeix la seva filla, que trenca amb la tradició d'origen i s'adapta als valors de la nova societat en què viu. A començaments de 2011 es publica La caçadora de cossos, també una novel.la en primera persona, en el qual aborda la temàtica de la sexualitat de manera molt oberta. El 2015 publicà La filla estrangera que va ser guanyadora del Premi Sant Joan de novel.la

Bibliografia
(2004) Jo també sóc catalana. Editorial Columna.
(2008) L'últim patriarca. Editorial Planeta.
(2008) «L'home que nedava», relat a la recopilació El llibre de la Marató. Vuit relats contra les malalties mentals greus. Editorial Columna.
(2011) La caçadora de cossos. Editorial Planeta.
(2015) La filla estrangera. Editorial 62. 

L'obra

La filla estrangera narra l’entrada en la vida adulta d’una noia nascuda al Marroc i criada en una ciutat d’interior de Catalunya. És la història de la seva rebel·lió personal, del dilema que comporta el fet de sortir o no sortir del món de la immigració i del dur conflicte intern que suposa trencar l’estret vincle emocional que la uneix amb la mare. La jove i brillant protagonista d’aquesta novel·la ha acabat l’etapa de l’institut i amb tan sols divuit anys ha de decidir si accepta el matrimoni arreglat amb el cosí que li proposa la mare o si marxa sola a Barcelona per desenvolupar el seu talent. Al llarg del relat, en què la llengua actua com a element actiu de la trama, símbol de les dificultats de comunicació i del xoc d’identitats, la noia reflexiona, entre moltes altres coses, sobre la llibertat, les arrels, les diferències generacionals o la complexa realitat personal, social i cultural que la condició d’immigrant imposa. I com qualsevol jove d’avui dia ha d’afrontar les limitacions de l’entorn i les dificultats per accedir al món laboral. Amb una veu narradora molt potent, que pren forma de monòleg, La filla estrangera és una novel·la familiar, una història en què la protagonista encara amb honestedat, determinació i valentia les contradiccions que marquen la seva vida. Una novel·la definida per la intensitat dels lligams afectius que ens uneixen a una terra, a una llengua i a una cultura.



L’escriptora explica per què escriu:

Vaig néixer a Nador, a la zona rifenya del Marroc i vaig anar a viure a Vic quan tenia 8 anys. Són dos fets casuals però que em defineixen de la mateixa manera que em defineix ser mare, haver estudiat filologia àrab, haver realitzat feines molt diverses o haver treballat en l'àmbit de la immigració, però sobretot em defineix el fet d'escriure. No sabria entendre la meva vida ni entendre'm a mi mateixa sense l'escriptura i no sé si abans vaig aprendre a escriure o a definir-me. El que sí que sé és que gràcies a l'escriptura puc conjugar totes les peces que formen la meva identitat d'una manera més o menys harmònica i descobrir el que hi ha de conflictiu en cadascuna d'elles. Si la identitat fos un patchwork fet de diferents peces l'escriptura seria el mecanisme que em permet lligar-les

Per què escric? Primer em pensava que escrivia perquè havia llegit molt, com una conseqüència natural del fet de ser lectora voraç, però és evident que no tothom que llegeix escriu. Després em vaig pensar que escrivia perquè em sentia de dos llocs a l'hora i l'escriptura em permetia fer front al desassossec de no saber exactament d'on era i com havia de sobreviure a les contradiccions que aquest espai fronterer em comportava. Després vaig descobrir que simplement escrivia com a conseqüència del fet mateix de viure: a vegades les coses són tan inversemblants, tan xocants, tan incoherents i tan mancades de sentit que només a través de l'ordenació dels successos que comporta un text escrit se li pot trobar alguna mena de lògica. En algun moment també se'm va passar pel cap que escrivia per ser llegida, per comunicar alguna cosa a algú i, per tant, pal·liar el sentiment de solitud inherent a la mateixa existència. Finalment, escrivint la primera novel·la vaig descobrir que l'origen era més remot del que em pensava: el relat literari ja formava part de la meva vida des del principi de tot a través del que explicaven les dones del meu poble i escriure no és més que una forma de lligar i enllaçar maneres de relatar molt distants entre elles. Escrivint puc trobar punts en comú entre autors de tots els continents del planeta i les dones analfabetes del meu poble. Escric perquè és una necessitat. Escric per totes aquestes raons però sobretot perquè escriure és de les coses més plaents que faig a la vida.


Per saber-ne més


dimarts, 1 de novembre del 2016

Montserrat Roig: El temps de les cireres

L'autora

Montserrat Roig (Barcelona, 1946-1991), va ser narradora i periodista. Filla de l’escriptor Tomàs Roig i Llop, es llicencià en Filologia Romànica a la Universitat de Barcelona l'any 1966. Fou lectora de castellà a la Universitat de Bristol. Va exercir  com a professora a les universitats de Glasgow i Phoenix i és un dels noms més representatius del grup d’escriptors  que es van iniciar literàriament a finals del seixanta.

 Autora d’èxit i compromesa amb la cultura catalana i amb el feminisme, es va donar a conèixer amb Molta roba i poc sabó (1971) (Premi Víctor Català, 1970), aquest primer recull de narracions inaugurava un cicle que va continuar amb tres novel·les: Ramona adéu (1972), El temps de les cireres (1977), premi Sant Jordi, 1976, L'hora violeta (1980). Les quatre obres, relacionades intertextualment per les protagonistes (les membres de les tres generacions de les famílies Ventura-Claret i Miralpeix), literaturitzen la història de la petita burgesia de l’Eixample barceloní des de finals del segle XIX fins als setanta del XX incident, sobretot en els darrers temps del franquisme.

El 1982 publica L’òpera quotidiana, protagonitzada encara, parcialment , per un Miralpeix. La novel·la La veu melodiosa (1987) i el contes d’El cant de la joventut (1989), en què bona part de la crítica va subratllar la maduresa literària assolida per l’escriptora que no va tenir més concrecions per la mort prematura de l’autora, que causà una forta commoció en el món de les lletres catalanes.

Féu treballs editorials i fou guionista i presentadora de diversos programes de televisió. Col·laborà en diverses publicacions setmanals com “Destino”, “Triunfo”, i diàries, “El Periódico” i l’“Avui”. També escriví textos literaris per a “Lletra de canvi” o “Els Marges”, entre d’altres.En la revista “Serra d'Or” va fer llargues entrevistes que posteriorment aplegà en els volums de Retrats paral·lels.

Paral·lelament a la seva obra literària ha treballat en diversos camps, entre els quals destaquem la biografia, Rafael Vidiella ,l'aventura de la revolució(1976); l'excel·lent Els catalans als camps de concentració nazis (1977); llibres de viatges com L'agulla daurada (1975) sobre la ciutat de Lenigrad, o l'assaig, amb llibres com ¿Tiempo de mujer? (1980). Cal destacar l’obra de reflexions sobre la creació des d’un punt de vista femení Digues que m'estimes encara que sigui mentida (1991) i el volum de memòries Un pensament de sal, un pessic de pebre. Dietari obert 1990-1991 (1992). La seva obra ha estat traduïda, a part de les principals llengües europees, al búlgar, hongarès, neerlandès, hebreu, rus i suec.

L'obra



El temps de les cireres és una novel·la centrada en un personatge, Natàlia -fil conductor del relat-, que retorna a Barcelona i més concretament al barri de l'Eixample, després d'haver viscut dotze anys a l'estranger, amb la intenció de reconstruir el que ha passat en el clos familiar, mentre ha estat absent, exiliada o auto exclosa d’un món que no era el seu.

El temps d'aquest exili és marcat per dues dates significatives: les execucions de Grimau i de Puig Antich. Natàlia, que es presenta com un personatge carregat amb un passat feixuc, efectua una indagació, la qual ens mena a conèixer les dones de la família Calvet i Miralpeix. Les seves relacions i les maneres en que unes i altres han encarat la vida.

Des de l'inici fins al final de la novel·la transcorre només una setmana, durant la qual es fa present a Natàlia, el passat i el present de la seva família: la retrobada amb el pare i l’esperança que s’albira en el jove Màrius, el nebot.



 L'esquema triat, la saga familiar de tres generacions, és propi de la novel·la realista però la Montserrat Roig transcendeix el que aquest esquema podria tenir de simple. L'autora, a l'hora de descriure els personatges, ho fa a partir de les seves cases i de l'espai de la ciutat on es troben. La generació més antiga i la més mancada de recursos viu a l'Eixample, mentre que les capes que s'han enriquit habiten a la part alta de la ciutat; així, quan ella arriba, va a viure al pis de la seva tia, situat al carrer del Bruc; l'Harmonia, antiga mestra de la protagonista, viu en un petit àtic de la Diagonal, mentre que el seu germà viu en un dúplex al carrer Santaló i els pares de Sílvia han deixat el carrer Aribau per anar a viure a Pedralbes, és a dir, a la part alta de la ciutat.Tots aquests espais tenen una clara intencionalitat que va més enllà del realisme. 

Per saber-ne mes:



Carlos Zanón: Marley estaba muerto

L'autor

Carlos Zanón va néixer a Barcelona a l’any 1966
Autor dels llibres de poemes El sabor de tu boca borracha (1989),  Ilusiones y sueños  de 10000 maletas (1996), En el parque de los osos (2001), Algunas maneras de olvidar a Gengis Khan ( 2004), Tictac tictac ( 2010), l'antologia Yo vivía aquí (1989-2012) (Playa de Ákaba, 2012) i Rock’n’roll (2014).

Inclòs en les antologies poètiques Por vivir aquí. Antología de poetas catalanes en castellano (1980-2003) de Manuel Rico amb pròleg de Manuel Vázquez Montalbán ( 2003), 11-M Poemas contra el olvido (2003) i en Fruta extraña. Casi un siglo de poesía española del jazz de Juan Ignacio Guijarro (Fundació José Manuel Lara, 2013).

També autor de les següents novel·les Nadie ama a un hombre bueno (2008), Tarde, mal y nunca (2009), No llames a casa(2012), Yo fui  Johnny Thunders (Premi Dashiell Hammet 2015), i Marley estaba muerto   (octubre 2015). Les seves novel·les han estat traduïdes i publicades a Estats Units, Alemanya, França, Holanda i Itàlia.

Inclòs en les següents antologies de contes Berlín, capital Alaska ( 2012), Charco Negro ( 2013), Nómadas ( 2013), Diez negritos (A l'inrevés Editorial, 2015) i La vida ahora  (cuentos de Cine) (2015).

Autor també de llibres de temàtica musical com Bee Gees: la importancia de ser un grupo pop (Los Juglares, 1998) i Willy De Ville: el hombre a quien Rosita robó el televisor (Milenio, 2003 amb pròleg de Loquillo).

Lletrista i guionista, també xol·labora ocasionalment com a articulista, crític musical o literari en  els periòdics, revistes i suplements culturals com Babelia El Punt-Avui, El País, El Periódico, El Mundo, ABC, Estafi Out Barcelona, Rock de Lux i Ruta 66.


L'obra

En la actual Barcelona varios personajes deambulan sin rumbo compartiendo las calles sin lustre de una ciudad que ha dejado de pertenecerles. Una novela de historias que se engarzan entre sí formando el dibujo de una Navidad de dudoso fulgor, con más sombras que luces.

Per saber-ne més;




dimecres, 13 d’abril del 2016

Irene Nemirovsky: Suite Francesa

L'autora


Irène Némirovsky era filla d'un banquer jueu ucraïnès, Léon Némirovsky. Va ser educada per una institutriu francesa de manera que el francès va ser pràcticament la seva llengua materna; També parlava rus, polonès, anglès, basc, finès i yiddish. Al desembre de 1918, després que els bolxevics perseguissin el seu pare, la família de Irène va escapar de la revolució russa i va romandre un any a Finlàndia. Al juliol de 1919, van arribar a França. Irène, de 16 anys, va poder reprendre els seus estudis i va obtenir en 1926 la llicenciatura en Lletres en la Sorbona. Als 18 anys va començar a escriure.

En 1926, Irène Némirovsky es va casar amb Michel Epstein, un enginyer transformat en banquer; van tenir dues filles: Denise, en 1929 i Élisabeth, en 1937. La família Epstein es va instal·lar a París.

En 1929 va enviar la seva primera novel·la, David Golder, a l'editorial Grasset. Tement el rebuig, no va incloure en el sobre ni el seu nom ni la seva adreça. L'editor va haver de publicar un anunci en la premsa per poder conèixer a l'autor d'aquella obra audaç, cruel i brillant. El seu editor, Bernard Grasset, la va promocionar en els salons i mitjans literaris. Aquesta novel·la va ser apreciada per escriptors tan diferents com Joseph Kessel, que era jueu, o Robert Brasillach, que era antisemita. De la seva novel·la es van fer en 1930 adaptacions per al teatre i el cinema.

En 1930, El ball narra el difícil pas d'una adolescent a l'edat adulta. Cruelment basat en la estranya relació entre Irene i la seva mare. Una dona que mai va sentir l’instint maternal i que veia en la seva filla que creixia la insuportable constatació que ella es feia gran. Aquesta relació va marcar profundament la vida i la literatura d’Irene. També de la de les sevas filles, que l’àvia no va voler acollir quan es van quedar soles.

Sent una escriptora en llengua francesa reconeguda i integrada en la societat francesa, el govern francès, no obstant això, va rebutjar la seva petició de nacionalització en 1938, en una actitud que alguns van considerar antisemita. L’any 1939, davant tota la situació europea Irene i tota la família es convertiren al catolicisme.

Víctimes, però,  de les lleis antisemites promulgades a l'octubre de 1940 pel govern de Vichy, Michel no va poder treballar més en la banca i a Irène li van impedir publicar. Es van refugiar llavors en Issy-l'Évêque, on havien enviat es seves filles en 1939 al costat de la família de la seva mainadera. Irène es dedicaria a escriure encara que no podia publicar. Ella i el seu marit van haver de dur l’insignia groga de l’estrella que marcava els jueus.

El 13 de juliol de 1942, Irene va ser arrestada per la gendarmería francesa i internada en el camp de Pithiviers; molt ràpid seria deportada a Auschwitz, on sembla que  va morir de tifus el 17 d'agost de 1942. El mateix dia de l'arrest, el seu marit va emprendre innombrables gestions per aconseguir el seu alliberament. Algunes d’aquestes gestions consistiren en donar una imatge de l’escriptora –que era crítica també amb els jueues- que gairebé fregava l’antisemitisme. Ell mateix,  finalment, a l'octubre de 1942 va ser arrestat, deportat a Auschwitz i al poc temps d'arribar, assassinat en la cambra de gas el 6 de novembre de 1942.

Després de l'arrest dels seus pares, les filles,  Denise i Élisabeth Epstein van viure amagades tota la guerra, ajudades per amics de la família i portant sempre una maleta amb els manuscrits inèdits confiats per la seva mare, entre ells la Suite francesa. Eren dos toms d'una novel·la inacabada que té per escenari l'èxode de 1940, l'ocupació alemanya a França i la pèrdua del món normal; és un relat clar i intel·ligent de la desaparició de la França que va existir o, que potser mai va existir realment. En ella es descriu la societat de la França de Vichy dibuixant escenes de convivència entre els seus membres i l'invasor. A més dels dos toms escrits tenia recollides nombroses notes dels toms successius i de possibles canvis en els ja realitzats. No la va poder finalitzar perquè va ser detinguda i deportada a Auschwitz on moriria poc temps després. Va ser publicada en el 2004. Va rebre el Premi Renaudot a títol pòstum.


L’Obra

 
El descobriment d'un manuscrit perdut de Irène Némirovsky va causar una autèntica commoció al món editorial francès i europeu. Novel·la excepcional escrita en condicions excepcionals, Suite francesa retr


ata amb mestratge una època fonamental de l'Europa del segle XX. A la tardor de 2004 li va ser concedit el premi Renaudot, atorgat per primera vegada a un autor mort.

Imbuïda d'un clar component autobiogràfic, Suite francesa s'inicia a París els dies previs a la invasió alemanya, en un clima d'incertesa i incredulitat. De seguida, després de les primeres bombes, milers de famílies es llancen a les carreteres amb cotxe, amb bicicleta o a peu. Némirovsky dibuixa amb precisió les escenes, unes commovedores i d’altres grotesques, que essucceeixen en el camí: rics burgesos angoixats, amants abandonades, ancians oblidats en el viatge, els bombardejos sobre la població indefensa, els ardits per aconseguir aigua, menjar i gasolina. A mesura que els alemanys van prenent possessió del país, s'albira un enfonsament de l'ordre social imperant i el naixement d'una nova època.

La presència dels invasors despertarà odis, però també històries d'amor clandestines i públiques mostres de col·laboracionisme. Concebuda com una composició en cinc parts —de les quals l'autora només va aconseguir a escriure dues— Suite francesa combina un retrat intimista de la burgesia il·lustrada amb una visió implacable de la societat francesa durant l'ocupació. Amb lucidesa, però també amb un desassossec notablement exempt de sentimentalisme, Némirovsky mostra el fidel reflex d'una societat que ha perdut el seu rumb. El to realista i distant de Némirovsky li permet compondre una radiografia fidel del país que l'ha abandonat a la seva sort i l'ha llançat en mans dels seus botxins. Estem doncs davant un testimoniatge profund i commovedor de la condició humana, escrit sense la facilitat de la distància ni la perspectiva del temps, per algú que no va arribar a conèixer si més no el final del cataclisme que li va tocar viure.



Per saber-ne més