dimarts, 5 de novembre del 2013

A sang freda de Truman Capote

"Llavors, un dia, vaig començar a escriure, sense saber que m'havia encadenat  per a tota la vida a un noble, però implacable amo."
Truman Capote

L’autor
Truman Capote, escriptor nordamericà, va néixer, amb el nom de Truman Streckfus Persons, a Nova Orleans (Louisiana) el 30 de setembre del 1924 i va morir a Los Angeles (Califòrnia) el 25 d'agost del 1984.

Passà la infantesa entre Nova Orleans, Jacksonville (Mississipí) i Monroeville (Alabama). En aquest darrer lloc visqué a partir de 1930, amb unes ties paternes, font d'inspiració d'algunes de les seves narracions.
El 1932 la seva mare es tornà a casar, amb Joe Capote (de qui adoptà el cognom), i anà a viure amb ells a Nova York i després a Greenwich, Connecticut, on completà els estudis secundaris.
El 1943 començà a treballar de corrector a The New Yorker, i a partir de 1944 es publicaren els seus contes, tant en aquesta revista com d’altres. Van rebre molt bona acollida de crítica i públic).
El 1948 s'edità el seu primer llibre (Altres veus, altres àmbits), que el consagrà definitivament. A part d'aquest, la seva obra, en format de llibre, només consta de nou títols més 
  • Un arbre de nit, (1949 contes), 
  • L'harpa d'herba,( 1951, novel·la), 
  • Esmorzar a Tiffany's, (1958, novel·la),
  • A sang freda, (1966, novel·la), 
  • Record de Nadal / El convidat del Dia d'Acció de Gràcies, (1966, 1969, narracions, traducció catalana de Quim Monzó), 
  • Música per camaleons, (1980, contes i narracions, traducció catalana de Quim Monzó), 
  • Pregàries ateses, (1987, novel·la inacabada), 
  • Portraits (Retrats, 1987, articles) i el volum The dogs bark, que recull diaris de viatge, retrats i articles 
L’imaginari de l'obra de Truman Capote és, als inicis, el món del sud d'Estats Units, amb situacions marcades per la soledat, la decepció i, sovint, la crueltat del desig rebutjat.
Es relacionà, fins els anys seixanta, amb l'alta burgesia de Nova York, i es mogué en ambients de luxe, fins que li giraren l'esquena als anys setanta –fet del qual se'n venjà a la satírica Answered prayers. Alcoholitzat, els dos darrers anys de la seva vida pràcticament deixà d'escriure. Pel seu estil, minuciós i líric, i la volada tràgica de la seva obra, breu però magistral, Truman Capote és un dels grans escriptors del segle XX.



Truman Capote, escritor norteamericano, nació con el nombre de Truman Streckfus Persons, en Nueva Orleans (Louisiana) el 30 de setiembre de 1924 y murió en Los Ángeles (California) el 25 de agosto de 1984.
Pasó su infancia entre Nueva Orleans, Jacksonville (Mississipi) i Monroeville (Alabama). En esta última población vivió a partir de 1930, con unas tías paternas, fuente de inspiración para alguna de sus narraciones.
En 1932 su madre volvió a casarse, con Joe Capote (de quien adoptó el apellido), y fue a vivir con ellos a Nueva York y después a Greenwich (Connecticut), donde terminó sus estudios secundarios.
En 1943 empezó a trabajar como corrector en The New Yorker, y a partir de 1944 se publicaron sus cuentos, tanto en esta revista como en otras. Tuvieron una buena acogida de crítica y público.
En 1948 se edita su primer libro (Otras voces, otros ámbitos), que le consagró definitivamente. A parte de este, su obra, en formato libro, sólo cuenta con nueve títulos más
  • Árbol de noche, (1949, cuentos),
  • El harpa de hierba, (1951, novela),
  • Desayuno en Tiffany's, (1958, novela),
  • A sangre fría, (1966, novela),
  • Recuerdo de Navidad / El invitado del Dia de Acción de Gracias, (1956, 1968, narraciones),
  • Música para camaleones, (1980, cuentos y narraciones),
  • Plegarias atendidas, (1987, novela inacabada),
  • Portraits (Retratos, 1987, artículos) y el volumen The dogs bark, que recoge diarios de viaje, retratos y artículos.

El imaginario de la obra de Truman Capote es, al principio, el mundo del sur de los Estados Unidos, con situaciones marcadas por la soledad, la decepción y, a menudo, la crueldad del deseo rechazado.
Se relacionó, hasta los años sesenta, con la alta burguesía de Nueva York, y se movió en ambientes de lujo, hasta que le dieron la espalda en los años setenta -hecho del cual se vengó en la satírica Plegarias atendidas. Alcoholizado, los dos últimos años de su vida a penas escribió. Por su estilo, minucioso y lírico, y el aire trágico de su obra, breve pero magistral, Truman Capote es uno de los grandes escritores del siglo XX.

L’autor parla de sí mateix:
“Vaig començar a escriure quan tenia 8 anys: d'improvís, sense inspirar-me en cap exemple. No coneixia a ningú que escrivís i a poca gent que llegís. Però el cas era que solament m'interessaven quatre coses: llegir llibres, anar al cinema, ballar claqué i fer dibuixos. Llavors, un dia, vaig començar a escriure, sense saber que m’havia encadenat per a tota la vida a un noble, però implacable amo.”


“Els escrits mes interessants que vaig fer en aquella època van consistir en senzilles observacions quotidianes que anotava en el meu diari. Extenses transcripcions al peu de la lletra de converses que encertava a sentir dissimulat. Xafarderies del barri. Una mena de reportatge, un estil de veure i sentir que mes tard exercitaria veritable influència en la meva, manera d’escriure encara que llavors no fos conscient d'això…”


“Es plora més per les pregàries ateses que per les no ateses”.

«Sóc alcohòlic. Sóc drogoaddicte. Sóc homosexual. Sóc un geni.»


Empecé a escribir cuando tenía 8 años: de imprevisto, sin inspirarme en ningún ejemplo. No conocía a nadie que escribiera y a poca gente que leyera. Pero la cuestión es que sólo me interesaban cuatro cosas: leer libros, ir al cine, bailar claqué y dibujar. Entonces, un día, empecé a escribir, sin saber que me había encadenado para toda la vida a un noble, pero implacable amo.”

Los escritos más interesantes que hice en aquella época fueron sencillas observaciones cotidianas que anotaba en mi diario. Extensas transcripciones al pie de la letra de conversaciones que escuchaba disimuladamente. Chismes de barrio. Una especie de reportaje, un estilo de ver y sentir que más tarde ejercería una verdadera influencia en mi manera de escribir aunque entonces no fuera consciente de ello...”

Se llora más por las plegarias atendidas que por las no atendidas”.

Soy alcohólico. Soy drogadicto. Soy homosexual. Soy un genio.”

L’obra

A sang freda no és ben bé una novel·la, però tampoc pot qualificar-se únicament com a assaig. L’autor combina amb un estil magistral la narració típica de la ficció i els resultats d’una investigació periodística exhaustiva per deixar l’empremta, ja no només del tràgic succés, sinó també de tot allò que els va empènyer i tot el què van remoure després. 

Convençut que no hi havia res innovador en la literatura des de 1920, Capote creia que el periodisme podia constituir una opció valida com a forma literària, alguna cosa que tingués la credibilitat dels fets, la immediatesa del cinema, la fondària i llibertat de la prosa i la precisió de la poesia. En definitiva volia escriure una novel·la periodística. Després de l'escassa repercussió  que havia tingut la seva obra anterior passarien quatre anys fins que trobés el tema per desenvolupar la seva idea amb tota la força i emoció que considerava necessàries. En 1959, en Holcomb, un petit poble de Kansas, la família Clutter (un agricultor, la seva esposa i els seus dos fills) va aparèixer morta: havien estat lligats i crivellats per persones desconegudes sense cap mòbil aparent. Això va sembrar la paranoia en el lloc i va atreure a tots els mitjans del país. Capote va ser enviat allí per The New Yorker. 

Va passar  sis anys seguint de prop el tema,   parlant amb els habitants del poble, els quals no el veien amb bons ulls a causa de la seva excentricitat, la seva desenfadada manera de ser i la seva sexualitat exhibicionista. No obstant això, en tot aquest temps, aconsegueix esbrinar prou per armar l'entramat de la seva novel·la, on es barregen les opinions dels personatges del poble, juntament amb entrevistes als policies encarregats del cas i amics íntims de la família. Però Capote no es va conformar amb això: quan van atrapar als assassins va anar  a entrevistar-los a la presó i començà a relacionar-se relació. Amb un d’ells – Perry Smith- la relació va ser gairebé d’amistat al veure que tenien infanteses similars i extracció social idèntica. Veia en Perry el que podia haver estat ell si no hagués tingut sort .

Va parlar amb ells fins a tenir el material suficient i els va a acompanyar quan van haver de complir la condemna que els havien donat: Havien matat a sang freda, i a sang freda serien castigats. El 14 d'abril de 1965 van ser penjats.


A sangre fría no es una novela propiamente dicha, pero tampoco puede calificarse únicamente como un ensayo. El autor combina con un estilo magistral la narración típica de la ficción y los resultados de una investigación periodística exhaustiva para dejar la imprenta, no sólo del trágico suceso, sino también de todo lo que les llevó a ello y todo lo que removió después.

Convencido que no había nada innovador en la literatura desde 1920 , Capote creía que el periodismo podía ser una opción válida como forma literaria, alguna cosa que tuviera la credibilidad de los hechos, la inmediatez del cine, la profundidad y la libertad de la prosa y la precisión de la poesía. En definitiva, quería escribir una novela periodística. Después de la poca repercusión que había tenido su obra anterior pasarían cuatro años antes de que encontrara el tema para desarrollar su idea con toda la fuerza y la emoción que consideraba necesarias. En 1959, en Holcomb, un pequeño pueblo de Arkansas, la familia Clutter (un agricultor, su esposa y dos de sus hijos) aparecieron muertos: habían sido atadas y asesinadas sin ningún móvil aparente. El hecho provocó la paranoia en el lugar y atrajo a todos los medios del país. Capote fue enviado allí por The New Yorker.

Pasó seis años siguiendo de cerca el tema, hablando con los habitantes del pueblo, los cuales no confiaban en él debido a su excentricidad, a su desenfadada manera de ser y a su sexualidad exhibicionista. No obstante, durante este tiempo, consigue averiguar lo suficiente para armar la estructura de su novela, donde se mezclan las opiniones de los personajes del pueblo, juntamente con entrevistas a los policías encargados del caso y amigos íntimos de la familia. Pero Capote no se conformó con esto: cuando atraparon a los asesinos fue a entrevistarlos a la prisión y comenzó a relacionarse con ellos. Con uno de ellos -Perry Smith- tuvo una relación casi de amistad al ver que tenían infancias parecidas y un origen social idéntico. Veía en Perry lo que hubiera podido ser él si no hubiera tenido suerte.
Habló con ellos hasta tener el material suficiente y les acompañó cuando fueron a cumplir con su condena: habían matado a sangre fría, y a sangre fría serían castigados. El 14 de abril fueron ahorcados.


Propostes de lectura
-Reflexioneu sobre el paper del periodisme en l’època de Truman Capota i l’actual.
-Creieu que el periodisme és, en sí mateix, un estil literari?
-Fixeu-vos en la mirada de Capote que, des de la seva sofisticació present quan escriu l’obra, empatitza amb el sud que conegué de petit.
-Creieu que la seva és una mirada objectiva?


Per saber-ne més

Pel.lícules


dimecres, 23 d’octubre del 2013

Paseos con mi madre de Javier Pérez Andújar


L’autor

Javier Pérez Andújar (Sant Adrià del Besòs, 1965), llicenciat en filologia hispànica per la Universitat de Barcelona, és autor de dues novel·les que han enlluernat a lectors i crítics per la seva originalitat: Los príncipes valientes (“Intensa i emotiva..., divertida i trista alhora; escrita amb mestratge inigualable”, F. Royuela, La Clave), i Todo lo que se llevó el diablo  ( “Un prodigi d'imaginació, d'humor, d'estil, de saviesa narrativa”, Luis Landero; “una novel·la inesgotable, fulgurant, imperible” R. Ruiz Garzón, El Periódico). També ha editat i prologat les antologies de relats fantàstics “Vosotros los que leéis aún estás entre los vivos” i “La vida no vale nada” (Círculo de Lectores, 2005 i 2008) Ha treballat en programes literaris de televisió (Saló Lectura i L’hora del lector) Publica amb freqüència en la premsa escrita (Tinta Lliure i El País) En Paseos con mi madre el narrador torna als escenaris de la seva infantesa per rescatar la història dels barris dels afores de Barcelona (o de qualsevol altra ciutat?)


 L’obra


Aquests “Paseos” es converteixen en un recorregut no només espacial sinó també temporal. Javier Pérez Andujar veu i comprèn el que està veient. Saber d'on venim, com van néixer les xemeneies de la tèrmica de la desembocadura del Besós, com es van construir els blocs de la lletjor, de l'amuntegament i l’ aluminosi que formen tants barris, alguns encimbellats a la serralada costanera catalana, altres tancats en nusos viaris; saber el que va costar aconseguir que arribés la democràcia tant com que el transport públic els permetés estar ben comunicats; conèixer la història de les lluites socials, de les protestes veïnals, de les vagues, però també la història de generacions perdudes a causa de les drogues i la marginalitat absoluta, fins a l'adveniment del consumisme més salvatge com a veritable amnèsia i aculturització; conèixer la nostra història, la història de les gents que no escriu la Història, les històries que l'elit econòmica, esteticista i benpensant, només inclourà de manera tangencial en la seva gran Història, que inclourà per damunt i dirà “massa”, “protestes” o “treballadors”, sense identificar cap nom; conèixer totes aquestes històries ens permetrà resistir abans de res el que vingui a reescriure-les i vulgui convèncer-nos del que no som.



Propostes de Lectura

  1. Heu llegit altres llibres de l’autor? En què es diferencia i en què s’assembla aquest que estem llegint?
  2. Fixeu-vos en que resulta difícil assenyalar quin és el gènere literari de l’obra. Per què?
  3. Creieu que l’evolució que explica al seu barri és extrapolable a d’altres? Sí? No? Per què?


Per saber-ne més.....