Miguel Delibes: La hoja roja

L'autor

Nascut el 17 d'octubre de 1920 a la ciutat de Valladolid, va estudiar dret i comerç, va ser catedràtic de Dret Mercantil i periodista. Després de treballar com advocat en el sector bancari i com a caricaturista, passà a ser redactor del diari El Norte de Castilla. Estant a la redacció d'aquest diari publicà la seva primera novel·la el 1947, La sombra del ciprés es alargada, amb la qual va guanyar el Premi Nadal de novel·la. Gràcies a aquest guardó Delibes inicià una llarga carrera literària, on hi és present la vida quotidiana, la naturalesa, la caça i l'aversió a la guerra. El 1958 fou nomenat director de El Norte de Castilla 

Amb Las ratas, publicada el 1962, construïda a partir d'una successió d'anècdotes autobiogràfiques en les quals s'evoca l'ambient rural d'un poble castellà desaparegut i, sobretot, Cinco horas con Mario (1966), considerada la seva obra mestra, llarg monòleg de Carmen, una burgesa de dretes i mentalitat molt estreta, davant el cadàver de Mario, professor d'institut i d'ideologia esquerrana, aconsegueix l'èxit. Fora dels seus continguts existencials, la novel·la és una furiosa sàtira de la mediocritat de les classes mitjanes sorgides a l'empara del desenvolupament econòmic durant el franquisme. 

El 1979 ingressà a la Reial Acadèmia Espanyola.Amb Los santos inocentes, publicada el 1982, novel·litza la degradació d'una família de pagesos explotada per uns cacics rurals. Aquesta novel·la el refermà en la seva posició de ser un dels autors més prolífics, i apreciats, de la literatura castellana. La novel·la es convertí en un èxit de vendes i fou adaptada al cinema sota la direcció de Mario Camus amb notables interpretacions d'Alfredo Landa i Paco Rabal.El 1998 va sorprendre l'edició de El Hereje, amb el qual va guanyar el Premi Nacional de narrativa de les Lletres Espanyoles, una novel·la històrica sobre la persecució dels luterans per part de la Inquisició espanyola al segle XVI. 

Va morir a Valladolid el 12 de març del 2010, als 89 anys. 

Entre els molts premis rebuts destaquen el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles el 1991; el Premi Cervantes de 1993, màxim guardó de les lletres castellanes; i el Premi Príncep d'Astúries de les Lletres el 1982, juntament amb Gonzalo Torrente Ballester.

L'obra

(Extret de http://cvc.cervantes.es/literatura/escritores/delibes/obra/obra_05.htm)

Situémonos, para empezar, en esa noche en que se jubila Eloy, el anciano protagonista de la novela. Tras medio siglo de trabajo en el Departamento de Sanidad, el festejo que organizan ante su marcha es bien poca cosa, sobre todo si se advierte el desinterés de quienes asisten a él. Tras el adiós, previsiblemente, llega el vacío, la sensación de ausencia, y sobre todo, la idea de que las manecillas del reloj no han de seguir girando por mucho tiempo. Ese periodo, todo sea dicho, es particularmente intenso y decisivo para Eloy, cuya única compañía fiel es Desi, la joven pueblerina que le atiende en las tareas domésticas. En torno a este par de personajes deambulan otros de no menor interés: Leoncito, el hijo desagradecido y egoísta; Isaías, amigo de Eloy; y Picaza, el violento bribón con quien Desi pretende casarse y que acabará en la cárcel. Al final, puesto que la soledad incumbe tanto al viejo protagonista como a su criada, él le hace una propuesta que puede atenuar el desconsuelo: un matrimonio de conveniencia, sin otro fin que buscar el beneficio común; esto es: la compañía para Eloy y el hecho de que, a la muerte de éste, ella reciba la pensión de viudedad. Al fin y al cabo, cuando el jubilado plantea ese propósito a Desi, le confiesa algo que resume toda la enjundia de la novela: «Tendrás estorbo por poco tiempo, hija. A mí me ha salido ya la hoja roja en el librillo de papel de fumar» (Los estragos del tiempo, ed. definitiva deEl camino, La mortaja y La hoja roja, col. Mis libros preferidos, vol. i, prólogo de Giuseppe Bellini, Barcelona, Ediciones Destino, 1999, p. 474). 

A pesar de que hoy figura entre los títulos que han de ocupar cualquier biblioteca de literatura española contemporánea, La hoja roja llegó al público tras curiosas vacilaciones. Cabría resumir tales dudas reproduciendo esta carta fechada el 14 de febrero de 1959, y remitida por Delibes a su editor, Vergés. «Me da la impresión —escribe— de que La hoja roja no te ha llenado. Yo, en mi perpetua vacilación, no sé ya qué pensar del libro. He meditado sobre el título. Sospecho que la dificultad tuya proviene de la cuestión personal que tenéis los catalanes con la “jota”. Para un castellano, la cacofonía deliberada no le va mal, incluso puede ser un aliciente. De todos modos, he pensado que La antesala o La sala de espera, resume también la idea del libro» (Miguel Delibes, Josep Vergés,Correspondencia, 1948-1986, Barcelona, Ediciones Destino, 2002, p. 178). 

A pesar de que la síntesis que ofrecíamos más arriba puede dar la idea de que se trata de una narración angustiosa, muy inspirada en el desarrollo de la pesadumbre del jubilado, lo cierto es que el tono de la obra desmiente esa sospecha. Como ya dijo Edgar Pauk, el significado de la pieza quedaría destruido de haber en ella amargura. Lo mismo en su inicio y desarrollo que en el inesperado remate, es la ausencia de aflicción «lo que caracteriza a la Desi y Eloy, ambos víctimas de vidas y eventos difíciles y tristes, pero ambos personajes llenos de calor humano y de positiva vitalidad, quienes al final pueden juntar sus dos calores para calentarse mutuamente» (Miguel Delibes. Desarrollo de un escritor, Madrid, Editorial Gredos, 1975, p. 71).

Como en todas sus demás obras, el escritor vallisoletano nos hace ver el conjunto de cualidades de cada personaje a través del modo que éste tiene de expresarse. Es verdad que en la mayoría de los diálogos el punto de tangencia con la auténtica oralidad del pueblo es un elemento obvio. Pero no es menos cierto que ese afán realista, cuyo valor ha sido destacado por su riqueza estilística y su minuciosidad, tiene un profundo valor humano, pues arrastra episodios de enorme emoción. «Los personajes de Delibes —escribe Francisco Umbral— están siempre presentes porque hablan como son, se definen por lo dicen y, sobre todo, por cómo lo dicen. Yo creo más en el significante que en el significado. Opino que lo que configura una novela es el significante, más que el significado. Y el significante es riquísimo en Miguel Delibes. Y con ello consigue, precisamente, lo que yo llamaría un realismo convencional, que eso es para mí el arte» («Drama rural, crónica urbana», en Miguel Delibes. Premio Letras Españolas 1991, Madrid, Ministerio de Cultura, Dirección General del Libro y Bibliotecas, Centro de las Letras Españolas, 1993, p. 71).

Per saber-ne més:

• Pàgina de M. Delibes a l'Institut Cervantes
• Cátedra Miguel Delibes
• Entrevista "A Fondo" (Joaquín Soler Serrano) (1976)
• Vídeo entrevista amb Miguel Delibes
• Discurso Premio Cervantes (1993)

Eduard Márquez: El silenci dels arbres

L'autor

Eduard Márquez i Tañá neix a Barcelona el novembre del 1960. A principis dels anys noranta publica dos poemaris, La travesía inecesaria (1991) i Antes de la nieve(1994). Aquí comença una trajectòria literària que durant els últims anys l'autor ha anat concentrant en la narrativa. El 1995 es publica el seu primer recull de narracions curtes, Zugzwang. El relat breu torna a ser el protagonista al llibre L'eloqüència del franctirador (1998). Al cap de poc temps apareix Cinc nits de febrer (2000), una novel·la que reafirma l'estil literari de Márquez, caracteritzat per una austeritat i una concisió lingüística i emotiva d'una gran exquisidesa.

Tot i així, l'autor ha tingut sempre present la poesia com una forma d'aproximar-se a la literatura. En una entrevista el 2014, diu: "Però penso que un dels grans problemes de la gent que escriu és que llegeix molt poca poesia. El grandíssim Lobo Antunes diu «cada vez envidio más a los poetas». Si la gent llegís poesia, escriuria millor. Veus cada llengua que... bufa, bufa, bufa. No ens adonem de com grinyola? De la nul·la musicalitat que té aquell text? Digue'm antiquat, que probablement ho sóc, però per a mi la literatura continua sent –com diu Jordi Llovet– 50 per cent sentit i 50 per cent música. Fons i forma, com em van ensenyar els capellans. Assolir aquest equilibri és un dels grans objectius de l'escriptor. I avui en dia caiem molt en el desequilibri: sembla que el que importa és la història. «Una novel·la històrica de la caiguda de Barcelona», «Una història d'amor molt poderosa al segle XIV»... La història, la història. I la literatura on la deixem? La literatura és l'equilibri entre el què i el com. En Llovet, en un article, diu "l'eufonia, catalans!". La gent a França reconeix l'eufonia de Proust, de Montaigne o de Flaubert, perquè els han llegit a l'escola en veu alta, cosa que nosaltres ja no fem. Això és el que hem perdut:l'eufonia, catalans." 

Durant aquest temps, Eduard Márquez també ha a publicat obres per a nenes i nenes. Segons el mateix autor, hi aboca la màgia i la imaginació, més absents en la literatura per adults. Els seus personatges infantils, trapelles i frescos, estan exquisidament construïts; la seva actitud desperta, lluny de ser càndida i innocent, els fa molt especials en les accions tan quotidianes com imaginatives. L'elaboració lingüística d'Eduard Márquez també es percep en la literatura per als més menuts, dotada d'un llenguatge polidament espontani molt adequat per a aquests lectors. Alguns dels títols que ha publicat són Hoax (1999), La maledicció del cavaller Nomormai (2000), Els somnis de l'Aurèlia (2001), que continua a L'Aurèlia i el robaombres (2002), Les granotes de la Rita (2002), L'Oriol i el ratolí Pérez (2003),L'Andreu i el mirall de les ganyotes (2004), Una mala idea (2008) i la sèrie de sis llibres sobre la superheroïna XXL(2009-2012). 

El 2003 apareix una altra novel·la per a adults, El silenci dels arbres, finalista del Premi Llibreter 2004. Com explica l'autor, aquesta obra té el seu origen en una anècdota narrada a L'agulla daurada, de Montserrat Roig: durant el setge de Leningrad de la Segona Guerra Mundial, un guia rus de l'Ermitage continua fent les explicacions davant els marcs buits del museu. 

Després de més tres anys de dedicació, Eduard Márquez publica la novel·la La decisió de Brandes (2005), que obté el Premi Octavi Pellissa, el Premi de la Crítica Catalana de narrativa i el Premi QWERTY de BTV. El 2011 apareix la seva quarta novel·la, L'últim dia abans de demà, finalista del Premi Crexells de l'Ateneu Barcelonès.

A continuació publica Vint-i-nou contes menys (2014), una antologia revisada per l'autor a partir d’els dos reculls de relats publicats amb anterioritat.

Eduard Márquez té obra traduïda a l'alemany, el castellà, l'italià, el portuguès, el romanès i el turc.

L'obra

A la segona novel·la d'Eduard Márquez, El silenci dels arbres (2003, finalista del Premi Llibreter 2004), el violinista Andreas Hymer torna després

d'uns quants anys a la seva ciutat, ara assetjada per la guerra, per fer un concert enmig de la barbàrie. Allà retroba l'Ernest Bolsi, que havia estat el luthier de la seva mare, també concertista, i l'Amela Jensen, una pianista i antiga amant que va abandonar perseguint l'èxit. L'Ernest Bolsi fa visites guiades en un museu de música, que la guerra ha deixat completament buit, només per poder explicar històries als visitants que desafien els trets i les bombes a la recerca de consol i esperança en els seus relats. L'Amela Jensen sobreviu en una cadira de rodes, aïllada en el seu pis i ofegada pels records. Sota els obusos i la metralla d'una ciutat contemporània en runes -que l'autor mai identifica per refermar la dimensió al·legòrica-, l'Andreas Hymer recupera el passat que havia deixat enrera: la història de la mare, que de petit el va abandonar per dedicar-se en cos i ànima a la música, i la desconeguda existència d'un fill amb l'Amela Jensen que ja no podrà conèixer.

Els horrors quotidians de la ciutat sota l'artilleria enemiga, sense aigua, menjar ni electricitat, i la fragilitat de la vida sotmesa a qualsevol cantonada a l'atzar dels franctiradors són l'altre protagonista de la novel·la. Corprenen el lector amb un conjunt de cartes dels habitants de la ciutat que, com el cor d'una tragèdia grega, interrompen el fil de la història per dibuixar-nos a través de les seves vivències un retrat coral de la vida en una ciutat assetjada.

  

La novel·la és una relectura contemporània del descens d'Orfeu a l'infern, una paràbola sobre com, enmig de la guerra i de l'horror, l'ésser humà troba refugi en la bellesa. El poder de la música i la capacitat de fabular i imaginar móns alleugen els afanys de la supervivència. Les històries de l'Andreas Hymer i de la seva mare ens parlen també del preu afectiu que imposa la dedicació absoluta a una passió vital. Les cartes dels habitants de la ciutat, com a teló de fons del relat, ens recorden què senzill és aprendre l'art de perdre, què fàcil és assumir la despossessió quan demà pots estar mort.

  

L'estructura de la novel·la alterna el relat principal amb els textos de les cartes i amaga fins al final el vincle que els uneix. Com ja havia fet a Cinc nits de febrer, l'autor, fidel al seu compromís estilístic, continua narrant en tercera persona i en rigorós present, que, en aquesta ocasió fins i tot, s'amplia als salts en el temps i als freqüents flash-backs dels protagonistes. Malgrat la dificultat d'aquest repte, l'articulació amb el relat principal és reeixida i s'aconsegueix un corprenedor efecte de proximitat dels records. 

http://lletra.uoc.edu/ca/autor/eduard-marquez/detall

Per saber-ne més

Pàgina a Lletra:

Entrevista a Núvol :

Altra entrevista:

L'hora del lector, Entrevista a Eduard Márquez:

Marguerite Yourcenar: Memòries d'Adrià

L'autora

Marguerite Yourcenar, pseudònim de Marguerite Cleenewerck de Crayencourt, va ser narradora, poetessa, dramaturga i assagista. Òrfena de mare des del seu naixement va ser portada a França pel seu pare, de qui va rebre una educació acurada i l'amor pels viatges. I on també va fer estudis universitaris, especialitzant-se en cultura clàssica.

L'any 1928 va publicar "Alexis o el tratat del combat inútil" (1928), amb la que va atreure l'interès de la crítica. Les seves llargues estades a Grècia van donar lloc a una sèrie d'assaigs recollits a "Viatge a Grècia" i a la idea originària de "Focs" (1936), una obra essencialment lírica farcida de relats mítics i llegendaris. Aquesta dimensió mítica es deixa veure també a la seva col·lecció "Contes orientals", publicada l'any 1938. L'any següent apareix "El tiro de gracia", basada en un fet real, una història d'amor i de mort en un país devastat durant les lluites antibolxeviques.

L'any 1939 li va sorprendre la guerra als Estats Units i va fixar la seva residència allà, concretament a l'estat de Maine, dedicant-se en un principi a l'ensenyament i adquirint la nacionalitat nord-americana l'any 1948. Durant aquest període, Yourcenar va portar a terme una sèrie de de traduccions de gran qualitat: novel·les de V. Wolf, H. James, K. Kavafis; antologies de poesia grega; etcètera.

Malgrat totes aquestes publicacions, es coneix Marguerite Yourcenar per dues grans novel·les històriques: "Memòries d'Adrià" (1951), una reconstrucció històrica feta amb molt de zel sobre la vida del més il·lustrat dels emperadors romans; i "Opus nigrum" (1965), fruit d'acurades investigacions que evoquen els ambients del segle XVI i que giren entorn la figura del metge alquimista i filòsof Zenón.

Yourcenar també va publicar l'assaig "A beneficio de inventario"[1] (1962) i diverses obres teatrals com "Electra o la caiguda de les màscares", (1954) i "Le mystère d'Alceste" (1963). L'any 1974 va publicar la seva autobiografia en dos volums: "Recordatoris" i "Arxius del nord"

Fruit d'un viatge a Àfrica va escriure "Como el agua que fluye" (1982) i l'assaig "Mishima o la visión del vacío" (1981), arran de l'admiració per l'obra del gran escriptor Yukio Mishima.

Marguerite Yourcenar va ser la primera dona en ser escollida membre de l'Acadèmia Francesa l'any 1980.

Va morir a Maine, a la seva propietat  “Petite plaisance” l’any 1987.

---

[1] Les obres citades en castellà no han estat traduides al català

L'obra

L'emperador Adrià, a les portes de la mort, es disposa a redactar una visió global del que han estat el seu govern i el seu projecte vital, en una carta dirigida al seu nebot Marc Aureli, que l'haurà de succeir en el càrrec. La carta comença per la visita que l'emperador Adrià fa al seu metge quan, malalt, es veu traït pel seu cos. A partir d'aquí comença l'evocació de les seves experiències de joventut, els combats viscuts i les lectures que l'han influenciat. Memòries d’Adrià finalitza amb una meditació sobre el suïcidi però, finalment, Adrià es resigna a esperar la mort amb dignitat i paciència.

Des de l'edat de vint anys, Yourcenar havia escrit i destruït diversos esborranys de la novel·la que després acabaria sent Memòries d’Adrià, una de les novel·les històriques més importants de la literatura actual que reflecteix l'estil tan particular de la seva autora. C

al destacar, però, que, tot i la minuciosa documentació feta per part de l'autora, els fets històrics es mesclen amb els ficticis de tal manera que es fa impossible separar els uns dels altres i, precisament, aquest joc és el que es proposa des d'un principi a la novel·la.

La figura central d'Adrià, emperador del segle II, és presa per l'autora en tota la seva esplendor tant pel que fa al seu recorregut històric com al personal. La idea del poder, d'allò que viu un home quan està al càrrec d'un imperi forma part d'una extensa descripció que també es trasllada a altres punts de la vida: en la intimitat, el poder té sobre Adrià el pes de la decadència, de les malalties i de les impossibilitats.

Així, la narració ens és presentada com un recorregut expansiu que passa tant al llarg del vast imperi com de les més íntimes reflexions de les emocions i les accions humanes com poden ser l'amor, l'art o la política, entre d'altres, fent d'aquest recorregut un viatge físic-geogràfic i alhora un viatge a l'interior de l'ànima humana, en busca dels racons més íntims i bells de la vida i de la mort.

Pel que fa al tema de l'amor, Yourcenar en parla en boca d'Adrià tot expressant el que possiblement són les seves pròpies reflexions sobre aquest sentiment, tan important per a l'autora, trobant de nou la fusió entre realitat i ficció: " " El joc misteriós que va de l'amor a un cos a l'amor d'una persona m'ha semblat prou bell com per consagrar-li tota la vida. Les paraules enganyen, ja que la paraula plaer abasta realitats contradictòries, comporta alhora les nocions de tebiesa, dolçor, intimitat dels cossos, i les de violència, agonia i crit

En definitiva, podríem dir que el llarg monòleg d'Adrià dirigit a Marc Aureli no és més que un diàleg amb si mateix intentant trobar sentit a tot allò que l'ha fet créixer com a persona. Memòries d’Adrià és la memòria d'un emperador, d'un home, de tot home; les memòries d'un imperi, del poder, de les passions i, en resum, d'una vida.

 l’autora sobre la seva obra:

De totes les meves obres, no hi ha cap altra en la qual hagi posat, en cert sentit, tant de mi mateixa, tant treball, tant afany d'absoluta sinceritat; cap altra tampoc on jo m'hi hagi més deliberadament eclipsat davant un tema que m'excedia”. I prossegueix en la mateixa carta: “El que, per contrast, m'interessava mostrar en Adrià, era que va ser un gran pacificador que mai es va limitar a vanes  paraules, un lletrat, hereu de diverses cultures, que va ser també  el més enèrgic dels homes d'Estat, un gran individualista i, per aquesta mateixa raó, un gran legislador i un gran reformador; un voluptuós, i també (no dic però també), un ciutadà, un amant obsessionat pels seus records, unit per diversos llaços a diverses persones, més també al mateix temps, i fins al final, una de les ments més controlades que mai es van donar”.

Per saber-ne més

• Una entrevista al programa Apostròphes de Bernard Pivot (Subtítols en castellà)
• Martín Garzo sobre Marguerite Yourcenar: Los dioses ardientes y tristes 
• Rafael Conte: La historia (re)velada de Marg
• Documentos Uned Yourcenar I 
• Documentos Uned  Yourcenar II  

Miquel Llor: Laura a la ciutat dels sants

L'autor

Miquel Llor i Forcada neix a Barcelona el 3 de maig de 1894. Els Llor procedien de l'Espluga de Francolí i els Forcada, de Vic, ciutat amb la qual l'autor manté molts vincles i la fa escenari de la seva novel·la més popular: Laura a la ciutat dels sants.

Els tres germans Llor –Miquel era el segon– queden orfes de mare de jovenets. A més, l'adolescència de l'autor està marcada per una deformació física: una desviació de la columna vertebral, coneguda tècnicament com l'escoliosi de l'adolescència. Possiblement aquest fet propicia el caràcter retret. S'aficiona a la música i el teatre (sarsuela, opereta i òpera italiana), arts que el fan interessar per conèixer l'italià i el francès. Comença a treballar d'aprenent en una impremta. Després treballa d'oficinista a la Maquinista Terrestre i Marítima. Durant tots aquells anys viu a l'ombra del seu germà gran, Joan, amb qui col·labora en l'elaboració de patents industrials.

Assisteix a uns cursos de català i de literatura catalana, organitzats per la Mancomunitat de Catalunya i impartits pel director de la Biblioteca de Catalunya, Jordi Rubió i Balaguer. El 1923 s'inscriu a la secció de literatura de l'Ateneu Barcelonès, circumstància que el posa en contacte amb els ambients literaris que l'animen a escriure primer un esborrany de novel·la titulat Llibre del senyor Jeroni, que poc després convertiria en la seva primera obra: Història grisa (1925). Llor neix literàriament, si fa no fa, per l'època que Carles Riba i Josep Maria de Sagarra polemitzaven sobre quin havia de ser el nou model de novel·la catalana. I és just en aquest moment que una nova generació de joves (Carles Soldevila, Francesc Trabal, Cèsar August Jordona, Llorenç Villalonga) creen novel·lístiques fugint dels dictàmens i criteris de les generacions anteriors, com el Noucentisme, que havia minimitzat el valor d'aquest gènere.

La represa de la novel·la catalana de finals dels vint i principis dels trenta no només ve donat pel fet que una nova generació torna a escriure novel·la, sinó pel fet que ho fa sense complexos, modernitzant el gènere segons els nous corrents literaris de la novel·lística europea. En aquest sentit, l'obra de Llor és paradigmàtica, mostra influències de Joyce, Proust, Gide, Svevo, Moravia, Dostoievski, i sobretot, de Sigmund Freud, referent rupturista de pensament en aquells anys.

Precisament, la segona novel·la, Tàntal (1928), es titllada d'immoral pel seu freudisme, que xoca amb el puritanisme dominant. S'inicia com a contista amb la publicació del recull L'endemà del dolor, guardonat amb el premi extraordinari concedit per l'Ajuntament de Girona (1930). Aquell mateix any entra a treballar a la secció de cultura de l'Ajuntament de Barcelona i, a partir de 1934, es converteix en el responsable de la secció de correcció ortogràfica dels escrits en català.

Paral·lelament, la novel·la Laura a la ciutat dels sants obté el premi Joan Crexells (1930) i el reconeixement dels lectors i la crítica. Hi planteja la història d'una noia barcelonina, refinada, sensible i amable que es casa amb un propietari rude i acabalat de Comarquinal. Laura –que representa el món urbà i cosmopolita– és víctima del món hipòcrita de la ciutat mitjana d'ambient rural.

Amb la Guerra Civil, l'evolució literària de tota una generació queda tallada. En la immediata postguerra, Miquel Llor opta per l'aïllament literari. Després de passar una rigorosa depuració política, continua treballant a l'Ajuntament durant una bona colla d'anys.

L'any 1946, l'Editorial Selecta compra els drets de la seva obra anterior, que és reeditada amb fortuna desigual. L'any 1947 publica El somriure dels sants, on rectifica plantejaments crítics i agosarats de Laura a la ciutat dels sants. El mateix any apareix el recull de narrativa Cinc contes, publicat però amb la falsa data de 1935 per esquivar la prohibició de publicar en català. I en l'última novel·la, Un camí de Damasc, premi Joanot Martorell (1958), hi analitza la figura d'un obrer convertit en burgès amb una sèrie de reflexions morals que demostren els canvis radicals que han transformat l'autor

Després de jubilar-se es dedica de ple a les antiguitats (Galeria L'Aura, a Tossa de Mar), una activitat complementària que ja havia dut a terme durant molts anys. Col·labora com a jurat en diversos certàmens literaris com el de Cantonigròs i el premi Víctor Català.

Miquel Llor mor a Barcelona, el 2 de maig del 1966. 

L'obra

És la història d'una dona atractiva, culta  i inexperta que pensa realitzar-se a través del matrimoni amb un hereu ric d'una ciutat de comarques, Comarquinal. Ben aviat, però, s'adonarà de la hipocresia que s'amaga darrere d'una societat benpensant i beata, que només es mou per interessos econòmics i que amaga les baixes passions darrere de màscares. Amb molts punts en comú amb Madame Bovary, Laura es diferencia de l'heroïna francesa pel gest final de rebel·lia. En editar-se l'obra, l'escàndol va ser immediat, no solament per la solució al conflicte, sinó perquè la descripció de Comarquinal es va identificar amb una ciutat catalana prou coneguda, Vic,  i alguns dels seus habitants més influents s'hi van sentir directament al·ludits.

Per saber-ne més

Article publicat a la Vanguardia a la mort de Miquel Llor

L'autor en la Viquipèdia

L'obra a la Viquipèdia

Propostes de lectura

•   Fixa’t en el personatge de Laura. El fet que sigui una dona preparada i culta ajuda a no ser compresa en el món al que viu.
• Comarquinal és una ciutat fictícia que veu de la realitat de Vic. Fixa’t que té similituds amb d’altres ciutats literàries, per exemple la Vetusta de La Regenta.
• Laura és una novel·la relativament recent. Què fa que la “pensem” contemporània a d’altres novel.les de la història de la literatura com Anna Karennina o Madame Bovary? 

Maria Barbal: Carrer Bolívia

L'autora parla d'ella mateixa....

Sóc una dona. Nascuda a Tremp, i per tant, trempolina. He viscut la infantesa i primera joventut als Pallars. Centenars de dies al Jussà i uns centenars d'hores al Sobirà.

 Els pares em van donar el que ells no havien pogut tenir: instrucció des de ben xica; però eren els anys cinquanta i els centres escolars respiraven submisos, el català hi era ignorat. També a diferència dels pares, vaig viure en la despreocupació de qualsevol feina necessària que no fos estudiar. El meu germà i jo, com la majoria de nens i nenes de Tremp, vam aprendre a nedar al pantà de Sant Antoni. Ja som a l'època de les vacances, però les millors vam tenir-les els primers anys, a la vall d'Àssua, a casa de la padrina, quan encara hi havia terra sembrada i bestiar par aviar. Una mica de lluny, com si fos un joc sense esforç, vaig conèixer les feines pròpies de l'estiu. Segar, gavellar, batre... Era el final d'una època que, quan vaig complir dotze anys, ja havia acabat per a la casa de la meva mare, en hores de gran afluència de famílies des de la muntanya cap a les ciutats.

La meva va ser, només, una migració cultural. Vaig arribar a Barcelona als catorze anys, el 1964, per continuar el Batxillerat. Aleshores no sabia que esdevindria la meva ciutat. Aquest fet es va produir molt més tard, quan ja havia acabat Filosofia i Lletres a la Universitat Central i em decidia a buscar feina en el camp de l'ensenyament.

Feia temps que m'agradava escriure, però aquesta era una ocupació instintivament íntima, de què no acostumava a parlar.

Recordo uns versos en un bloc quadriculat, devia tenir tretze o catorze anys. D'aleshores són també unes llibretes on recollia un diari. Quan amb les companyes de l'Institut Montserrat vaig viatjar a Castella, prèviament el pare me n'havia demanat un reportatge. El seu amor per la terra i les persones, per la lectura, per les anècdotes, per les paraules, el compto definitiu en el fet que jo comencés a escriure. Ara bé, se'm demana per què escric, en present.

Hi ha més d'una resposta i, per tant, cada una conté només una part dels motius, encara que qualsevol d'aquestes parts és suficient per escriure.

Escric perquè m'agrada.

Perquè és una manera de viure sota d'altres pells. És a dir: per ser qui no sóc i fer allò que no faig, segurament un intent de transvestisme i d'inconformisme.

Escric per tenir la llibertat de dir el que no diria enraonant.

Algunes hores, escric per necessitat.

L'obra

Carrer Bolívia narra la història de la Lina i el Nèstor, i una parella jove de Linares qua als anys seixanta, fugint de la misèria, decideixen emigrar a Catalunya. Un cop a Barcelona viuran entre dos mons, la seva Andalusia d'origen i el barri del Besòs. La Lina farà vida de barri i el Nèstor viurà de prop la lluita sindical contra la dictadura franquista. Retrata un món social, la vida de la gent immigrada a Barcelona. La novel·la s'estructura a través d'una simetria històrico- moral entre dues dimensions familiars: la família catalana que ha marxat a Linares i la família de Linares que ha marxat a Barcelona. L'eix transversal de la novel·la és el sindicalisme abrandat del marit de la protagonista i els canvis de punt de vista narratiu que milloren un ritme detallista dels costum de cada dia.

 La novel·la s'estructura en dotze capítols on s'alternen narradors, i on apareixen gradualment punt de vista nous, que tenen la funció d'eixamplar la perspectiva del lector sobre els fets narrats. L'estudi de personatges que envolten la protagonista, Lina, esdevé un objectiu en si mateix, de manera que es pot parlar de novel·la coral: de la crònica dels barris obres d'anys recents.

En aquesta novel·la l'autora explora un camp pràcticament inèdit en la novel·la catalana, la del fenomen tan complex i recentment renovat  de  l'arribada d'emigrants a Catalunya

Per  saber-ne més

 Entrevista a la revista digital Núvol: http://www.nuvol.com/entrevistes/maria-barbal-la-literatura-catalana-encara-es-considerada-de-segona/

http://catorze.naciodigital.cat/noticia/400/maria/barbal/fora/em/fan/parlar/pais/mi

Veu de dona: Maria Barbal: https://www.youtube.com/watch?v=BWCIWkTkN58