L'autora
Irène Némirovsky era filla d'un
banquer jueu ucraïnès, Léon Némirovsky. Va ser educada per una institutriu
francesa de manera que el francès va ser pràcticament la seva llengua materna;
També parlava rus, polonès, anglès, basc, finès i yiddish. Al desembre de 1918,
després que els bolxevics perseguissin el seu pare, la família de Irène va
escapar de la revolució russa i va romandre un any a Finlàndia. Al juliol de
1919, van arribar a França. Irène, de 16 anys, va poder reprendre els seus
estudis i va obtenir en 1926 la llicenciatura en Lletres en la Sorbona. Als 18
anys va començar a escriure.
En 1926, Irène Némirovsky es va
casar amb Michel Epstein, un enginyer transformat en banquer; van tenir dues
filles: Denise, en 1929 i Élisabeth, en 1937. La família Epstein es va
instal·lar a París.
En 1929 va enviar la seva primera
novel·la, David Golder, a l'editorial
Grasset. Tement el rebuig, no va incloure en el sobre ni el seu nom ni la seva
adreça. L'editor va haver de publicar un anunci en la premsa per poder conèixer
a l'autor d'aquella obra audaç, cruel i brillant. El seu editor, Bernard
Grasset, la va promocionar en els salons i mitjans literaris. Aquesta novel·la
va ser apreciada per escriptors tan diferents com Joseph Kessel, que era jueu,
o Robert Brasillach, que era antisemita. De la seva novel·la es van fer en 1930
adaptacions per al teatre i el cinema.
En 1930, El ball narra el difícil
pas d'una adolescent a l'edat adulta. Cruelment basat en la estranya relació
entre Irene i la seva mare. Una dona que mai va sentir l’instint maternal i que
veia en la seva filla que creixia la insuportable constatació que ella es feia
gran. Aquesta relació va marcar profundament la vida i la literatura d’Irene.
També de la de les sevas filles, que l’àvia no va voler acollir quan es van
quedar soles.
Sent una escriptora en llengua
francesa reconeguda i integrada en la societat francesa, el govern francès, no
obstant això, va rebutjar la seva petició de nacionalització en 1938, en una
actitud que alguns van considerar antisemita. L’any 1939, davant tota la
situació europea Irene i tota la família es convertiren al catolicisme.
Víctimes, però, de les lleis antisemites promulgades a
l'octubre de 1940 pel govern de Vichy, Michel no va poder treballar més en la
banca i a Irène li van impedir publicar. Es van refugiar llavors en
Issy-l'Évêque, on havien enviat es seves filles en 1939 al costat de la família
de la seva mainadera. Irène es dedicaria a escriure encara que no podia
publicar. Ella i el seu marit van haver de dur l’insignia groga de l’estrella
que marcava els jueus.
El 13 de juliol de 1942, Irene va
ser arrestada per la gendarmería francesa i internada en el camp de Pithiviers;
molt ràpid seria deportada a Auschwitz, on sembla que va morir de tifus el 17 d'agost de 1942. El
mateix dia de l'arrest, el seu marit va emprendre innombrables gestions per
aconseguir el seu alliberament. Algunes d’aquestes gestions consistiren en
donar una imatge de l’escriptora –que era crítica també amb els jueues- que
gairebé fregava l’antisemitisme. Ell mateix, finalment, a l'octubre de 1942 va ser
arrestat, deportat a Auschwitz i al poc temps d'arribar, assassinat en la
cambra de gas el 6 de novembre de 1942.
Després de l'arrest dels seus
pares, les filles, Denise i Élisabeth
Epstein van viure amagades tota la guerra, ajudades per amics de la família i
portant sempre una maleta amb els manuscrits inèdits confiats per la seva mare,
entre ells la Suite francesa. Eren
dos toms d'una novel·la inacabada que té per escenari l'èxode de 1940,
l'ocupació alemanya a França i la pèrdua del món normal; és un relat clar i
intel·ligent de la desaparició de la França que va existir o, que potser mai va
existir realment. En ella es descriu la societat de la França de Vichy
dibuixant escenes de convivència entre els seus membres i l'invasor. A més dels
dos toms escrits tenia recollides nombroses notes dels toms successius i de
possibles canvis en els ja realitzats. No la va poder finalitzar perquè va ser
detinguda i deportada a Auschwitz on moriria poc temps després. Va ser
publicada en el 2004. Va rebre el Premi Renaudot a títol pòstum.
L’Obra
El descobriment d'un manuscrit
perdut de Irène Némirovsky va causar una autèntica commoció al món editorial
francès i europeu. Novel·la excepcional escrita en condicions excepcionals, Suite francesa retr
ata amb mestratge una època fonamental de l'Europa del segle XX. A la tardor de 2004 li va ser concedit el premi Renaudot, atorgat per primera vegada a un autor mort.
Imbuïda d'un clar component
autobiogràfic, Suite francesa
s'inicia a París els dies previs a la invasió alemanya, en un clima d'incertesa
i incredulitat. De seguida, després de les primeres bombes, milers de famílies
es llancen a les carreteres amb cotxe, amb bicicleta o a peu. Némirovsky
dibuixa amb precisió les escenes, unes commovedores i d’altres grotesques, que essucceeixen
en el camí: rics burgesos angoixats, amants abandonades, ancians oblidats en el
viatge, els bombardejos sobre la població indefensa, els ardits per aconseguir
aigua, menjar i gasolina. A mesura que els alemanys van prenent possessió del
país, s'albira un enfonsament de l'ordre social imperant i el naixement d'una
nova època.
La presència dels invasors
despertarà odis, però també històries d'amor clandestines i públiques mostres
de col·laboracionisme. Concebuda com una composició en cinc parts —de les quals
l'autora només va aconseguir a escriure dues—
Suite francesa combina un retrat intimista de la burgesia il·lustrada amb
una visió implacable de la societat francesa durant l'ocupació. Amb lucidesa,
però també amb un desassossec notablement exempt de sentimentalisme, Némirovsky
mostra el fidel reflex d'una societat que ha perdut el seu rumb. El to realista
i distant de Némirovsky li permet compondre una radiografia fidel del país que
l'ha abandonat a la seva sort i l'ha llançat en mans dels seus botxins. Estem
doncs davant un testimoniatge profund i commovedor de la condició humana,
escrit sense la facilitat de la distància ni la perspectiva del temps, per algú
que no va arribar a conèixer si més no el final del cataclisme que li va tocar
viure.
