Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Uned Nou Barris. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Uned Nou Barris. Mostrar tots els missatges

divendres, 7 d’abril del 2017

Sándor Márai: L'última trobada

L'autor



Sándor Károly Henrik Grosschmid de Mára, conegut com Sándor Márai, va néixer en Košhissi (avui a Eslovàquia; en hongarès: Kassa), una petita localitat de l'antic Regne d'Hongria, en el llavors poderós Imperi austro-hongarès, desaparegut després de la seva derrota en la primera guerra mundial. Pertanyia a una família acomodada d'origen saxo en Leipzig per estudiar periodisme, carrera que va abandonar. Durant la seva joventut va viatjar per Europa, sobretot per Europa Central, i va visitar París, la capital cultural de l'època, on va conviure amb alguns dels representants més destacats de les avantguardes estètiques del moment.

Després de decantar-se al principi per escriure en alemany (llengua que dominava des de petit), es va decidir finalment per la seva llengua materna, l'hongarès. En diverses obres, i també en disquisicions de personatges de les seves novel·les, Márai va abordar la importància que la fidelitat a la llengua tenia per a ell. EL 1928 es va instal·lar al petit barri de Krisztinaváros, a Budapest.

Durant la dècada de 1930 va aconseguir un gran prestigi per la claredat i precisió de la seva prosa d'estil realista, prestigi que pocs anys després era gairebé comparable al de Thomas Mann o Stefan Zweig. Les seves obres es traduïen a nombrosos idiomes.

Si bé va lloar amb entusiasme els Acords de Viena, en els quals l'Alemanya nazi va obligar a Txecoslovàquia i a Romania a retornar a Hongria part dels territoris perduts per aquesta en el Tractat de Trianon, va escriure contundents articles en contra del nazisme i es va declarar "profundament antifeixista", cosa poc recomanable a l'Hongria del moment. No obstant això, la seva immensa fama el va mantenir a resguard de represàlies importants.

Amb l’ ocupació soviètica d'Hongria i amb l'establiment del règim comunista, la seva literatura va ser titllada de burgesa i va deixar de publicar-se. Márai va abandonar definitivament el seu país en 1948 i, després d'una breu estada a Suïssa i Itàlia, va emigrar a Estats Units en 1952, instal·lant-se a Nova York. Rebria posteriorment la nacionalitat nord-americana. 

Durant molts anys, la seva obra va ser prohibida a Hongria, fins a l'extrem que l’autor que havia estat considerat un dels més importants de la literatura centreeuropea, va acabar ser un desconegut al seu país.Caldria esperar molts anys , fins la caiguda del comunisme, perquè aquest escriptor fos redescobert al seu país i al món sencer. Durant els seus primers anys a Estats Units – el període de 1952 al 1967 va treballar per a Radio Europa Lliure. En 1968 es va traslladar a Salern (Itàlia) i el 1979 va tornar definitivament als Estats Units, a Sant Diego, Califòrnia on viuria la resta de la seva vida. En 1989 Márai es va treure la vida amb un arma de foc que ell mateix havia comprat amb aquesta fi. Havien passat quatre anys des de la mort de la seva dona Ilona i faltaven pocs mesos per a la caiguda del Mur de Berlín. 

Encara que Sándor Márai va destacar sobretot per la seva obra narrativa, també va escriure poesia, teatre i assaig, a més de múltiples col·laboracions periodístiques, entre les quals es troben algunes de les primeres ressenyes sobre les obres de Franz Kafka





L'obra


L’obra se situa en un castell dels Càrpats que, en la seva decadència, simbolitza la de l’imperi austro-hongarès. En aquest escenari té lloc la trobada entre dos homes en la setantena, Henrik i Konrad, antics amics inseparables des de ben joves malgrat la diferència de classe social. La seva amistat havia quedat truncada per la inesperada i inexplicable desaparició de Konrad. Aquest fet obrí tot un seguit d’incògnites a l’entorn de la relació entre aquests dos personatges i Krisztina, la jove esposa d’Henrik. L’un no s’ha mogut del seu baluard, l’altre ha dut una vida viatgera errant, tots dos es retroben després de quaranta-un anys d’absència i de silenci que oculta un secret mai no confessat.

Quan s’ha esperat una trobada durant quaranta-un anys s’ha tingut molt de temps per pensar, però si s’ha esperat quaranta-un anys i quaranta-tres dies exactament com ho ha fet Henrik, ancorat en els records, la trobada no pot ser més transcendent.

Com diu Sándor Márai, la realitat no és el mateix que la veritat, la realitat només són detalls. A Henrik, que recorda amb minuciositat obsessiva els detalls més insignificants del darrer cop que van sopar plegats amb Konrad i Krisztina, li interessa la veritat. Henrik ha tingut molt de temps per qüestionar-se la veritat de moltes coses com l’amistat, la lleialtat, la fidelitat, l’amor i la passió. Massa temps per covar el ressentiment per la infidelitat, una doble infidelitat, la del triangle amorós i la de l’amic deslleial. En l’amor, amb la infidelitat poc o molt s’hi compta. En canvi, la infidelitat o la manca de lleialtat de l’amic li és molt més punyent. La primera la pot arribar a comprendre, la segona, no. Aquest últim i decisiu encontre amb l’amic de joventut és un soliloqui que li permetrà desgranar davant el públic els fets que han donat sentit a la seva vida, fins a arribar a les dues preguntes finals de l’obra.

Per saber-ne més














a Cap comentari:
Etiquetes de comentaris: , , , , , ,

dilluns, 6 de març del 2017

Elena Ferrante: L'amiga genial



L’autora


Elena Ferrante és un pseudònim. No sabíem a qui corresponia. Tot semblava indicar que es tractava d’una dona, però tampoc en teníem constància. Ni on havia nascut, tot i que el seu coneixement de Nàpols ens feia imaginar una vinculació íntima amb la ciutat. Ferrante s’ha convertit en un fenomen literari mundial a partir de la seva primera novel.la . En els darrers temps, sembla que alguns periodistes s’han apropat a la identitat de l’autora.  Fins ara, ha publicat:

· L'amore molesto, Roma, Edizioni e/o, 1992. (Crónica de Desamor)
· I giorni dell'abbandono, Roma, Edizioni e/o, 2002.
· La figlia fosca, Roma, Edizioni i/o, 2006.
· L'amica geniale, Roma, Edizioni e/o, 2011. ( L'amiga genial/La amiga estupenda s 1.)
· Storia del nuovo cognome. L'amica geniale volume secondo, Roma, Edizioni e/o, 2012. ( La      història del nou cognom/El mal nombre)
· Cronache del mal d'amore, Roma, Edizioni e/o, 2012. 
· Storia di qui fugge e di chi resta. Roma, Edizioni e/o, 2013. ( Una fuig, l'altra es queda/Las deudas del cuerpo. Trilogía de Nápoles 3)
- Storia de la bambina perduta (La nena perduda/La niña perdida)

La Crítica parla de l’autora

És necessari que darrere un llibre hi hagi una cara? Una veu? Una presència que pugui anar rebent els premis literaris? La sol.licitada presència dels escriptors a les fires del llibre i a les presentacions semblen demostrar que sí. Semblaria que, cada cop més, els lectors necessiten escoltar les veus dels escriptors.
Elena Ferrante escapa a aquesta nova tendència, però, realment, no defuig d’aquells capaços d’entrar al seu món ni utilitza aquesta absència per convertir-la en un motiu de xafarderia i misteri literari. Attilio Bertolucci va escriure “La absència és una forma de presència més punyent”, i nosaltres creiem més aviat això de Elena Ferrante. Ella és present en les seves paraules d’una manera punyent i forta.
Elena Ferrante no vol ser un personatge públic. No va recollir el premio Oplonti ni el premi Procida Elsa Morante que va guanyar amb la seva primera obra L’amore molesto (traduït al castellà com a Crónicas de Desamor) Cap presentació ni entrevista pública, amb excepció d’alguns intercanvis epistolars amb Mario Martone amb ocasió de la preparació de la pel·lícula que es va fer de la novel.la, d’una entrevista que va donar el setembre del 2002 al diari L’Unità i d’algunes comunicacions filtrades amb la seva editorial. Alguns han arribat a pensar que sota aquest nom s’amagava el propi editor Godofredo Fofi. Però més enllà dels “indicis” que la identifiquen com a necessàriament napolitana per l’absoluta presència d’aquesta ciutat en els seus llibres, ella defensa la seva existència a través de la seva literatura, potser perquè no creu en el culte a la personalitat, potser perquè desitja que els seus lectors prescindeixin de la seva imatge física i la coneguin a través del seu món més íntim, de les seves emocions.
Així, nosaltres pensem que Elena Ferrante no és un fantasma com alguns la defineixen sinó una dona que escriu d’una manera intrigant i que ha decidit triar de manera essencial i radical fer parlar i mirar a les paraules.
En una entrevista via correu electrònic amb el periodista Paolo Di Stefano, Elena Ferrante va declarar: "No em penedeixo del meu anonimat. Descobrir la personalitat de qui escriu per mitjà de les històries que proposa, dels seus personatges, dels objectes i paisatges que descriu, del to de la seva escriptura no és sinó una bona manera de llegir"

L’obra

Els personatges femenins d'Elena Ferrante són veritables obres d'art. En aquesta novel·la hi ha dues que sostenen el relat (Lila i Lenú, la veritable protagonista), encara que la novel·la és un veritable tableau vivant de personatges d'un barri pobre de Nàpols allà pels anys cinquanta i és, al seu torn, la primera part d'una trilogia napolitana. L'amiga estupenda abasta la infància i joventut de les dues amigues dins dels límits del barri, explicada retrospectivament per la segona, Elena Greco, Lenú, ja en l'última etapa de la seva vida.
El fil conductor de la novel·la és l'amistat entre les dues nenes, que es manté incòlume durant la joventut. Lila és una nena inquieta, decidida, valerosa, rebel i independent, qualitats que fascinen a Lenú; aquesta última, per contra, és més aviat tranquil·la, adaptable, i se sent inferior a la seva amiga; aquesta inferioritat no és tal sinó una sensació producte de les circumstàncies i els caràcters, però l'autora la narra magistralment posant el relat en boca de Lenú. D'aquesta manera, la inferioritat la vivim des del punt de vista de la narradora, mentre el relat va a poc a poc col·locant a cadascuna en el seu lloc. Aquest senzill dispositiu permet seguir l'evolució d'ambdues des d'una infància que les assembla a una joventut que les distingeix i comença a atorgar a cadascuna la seva individualitat. 
És evident que la novel·la és descendent del neorealisme en la creació de l'ambient
El desenvolupament físic, emocional i mental de les dues amigues constitueix l'eix de la novel·la, però el cos ho forma el variat i estupend conjunt de personatges, un total de nou famílies, en les quals tots els seus membres estan ben definits i personalitzats, a més d'alguns altres a títol individual, com els mestres de l'escola i l'institut. Evidentment, les famílies tenen com a funció establir el colorit de la vida de barri i l'espai social en què es mouen, ple de fantasies, frustracions, enfrontaments, anhels i anècdotes pròpies de la vida domèstica d'un entorn tancat. És evident que la novel·la és descendent del neorealisme en la creació de l'ambient, però el que aquest va tenir de retrat costumista ho esbiaixa Ferrante sense un titubeig. I ho aconsegueix gràcies a la poderosa presència de les dues amigues.
La infància i la joventut de dues nenes en un mitjà on l'afecte i la brutalitat es confonen sovint, on els rígids codis de comportament obliguen a créixer més de pressa, on les il·lusions, els amors i els desencantaments floreixen i es confonen en un paisatge urbà primari i un estricte codi de l'honor, està explicada des del descarnat i emocionant despertar a la vida de Lenú i la seva amiga, explicada des de la realitat física del seu desenvolupament, d'una veracitat i intimitat inusuals i pertorbadores, comptada amb l'extrema delicadesa de qui aprofundeix sense pudor i sense por en el més personal de dues noies les nombroses diferències de les quals són justament les que tanquen el secret de la seva fascinant relació perquè són les que permeten assentar la continuïtat de la seva amistat. Una amistat que s'entortolliga en la seva pròpia maduració.

Per saber-ne més...

El reportatge d'en Robert Saladrigues que ens la va fer descobrir....


Una entrevista



a Cap comentari:
Etiquetes de comentaris: , , , , , , , , , ,

dimarts, 1 de novembre del 2016

Montserrat Roig: El temps de les cireres

L'autora

Montserrat Roig (Barcelona, 1946-1991), va ser narradora i periodista. Filla de l’escriptor Tomàs Roig i Llop, es llicencià en Filologia Romànica a la Universitat de Barcelona l'any 1966. Fou lectora de castellà a la Universitat de Bristol. Va exercir  com a professora a les universitats de Glasgow i Phoenix i és un dels noms més representatius del grup d’escriptors  que es van iniciar literàriament a finals del seixanta.

 Autora d’èxit i compromesa amb la cultura catalana i amb el feminisme, es va donar a conèixer amb Molta roba i poc sabó (1971) (Premi Víctor Català, 1970), aquest primer recull de narracions inaugurava un cicle que va continuar amb tres novel·les: Ramona adéu (1972), El temps de les cireres (1977), premi Sant Jordi, 1976, L'hora violeta (1980). Les quatre obres, relacionades intertextualment per les protagonistes (les membres de les tres generacions de les famílies Ventura-Claret i Miralpeix), literaturitzen la història de la petita burgesia de l’Eixample barceloní des de finals del segle XIX fins als setanta del XX incident, sobretot en els darrers temps del franquisme.

El 1982 publica L’òpera quotidiana, protagonitzada encara, parcialment , per un Miralpeix. La novel·la La veu melodiosa (1987) i el contes d’El cant de la joventut (1989), en què bona part de la crítica va subratllar la maduresa literària assolida per l’escriptora que no va tenir més concrecions per la mort prematura de l’autora, que causà una forta commoció en el món de les lletres catalanes.

Féu treballs editorials i fou guionista i presentadora de diversos programes de televisió. Col·laborà en diverses publicacions setmanals com “Destino”, “Triunfo”, i diàries, “El Periódico” i l’“Avui”. També escriví textos literaris per a “Lletra de canvi” o “Els Marges”, entre d’altres.En la revista “Serra d'Or” va fer llargues entrevistes que posteriorment aplegà en els volums de Retrats paral·lels.

Paral·lelament a la seva obra literària ha treballat en diversos camps, entre els quals destaquem la biografia, Rafael Vidiella ,l'aventura de la revolució(1976); l'excel·lent Els catalans als camps de concentració nazis (1977); llibres de viatges com L'agulla daurada (1975) sobre la ciutat de Lenigrad, o l'assaig, amb llibres com ¿Tiempo de mujer? (1980). Cal destacar l’obra de reflexions sobre la creació des d’un punt de vista femení Digues que m'estimes encara que sigui mentida (1991) i el volum de memòries Un pensament de sal, un pessic de pebre. Dietari obert 1990-1991 (1992). La seva obra ha estat traduïda, a part de les principals llengües europees, al búlgar, hongarès, neerlandès, hebreu, rus i suec.

L'obra



El temps de les cireres és una novel·la centrada en un personatge, Natàlia -fil conductor del relat-, que retorna a Barcelona i més concretament al barri de l'Eixample, després d'haver viscut dotze anys a l'estranger, amb la intenció de reconstruir el que ha passat en el clos familiar, mentre ha estat absent, exiliada o auto exclosa d’un món que no era el seu.

El temps d'aquest exili és marcat per dues dates significatives: les execucions de Grimau i de Puig Antich. Natàlia, que es presenta com un personatge carregat amb un passat feixuc, efectua una indagació, la qual ens mena a conèixer les dones de la família Calvet i Miralpeix. Les seves relacions i les maneres en que unes i altres han encarat la vida.

Des de l'inici fins al final de la novel·la transcorre només una setmana, durant la qual es fa present a Natàlia, el passat i el present de la seva família: la retrobada amb el pare i l’esperança que s’albira en el jove Màrius, el nebot.



 L'esquema triat, la saga familiar de tres generacions, és propi de la novel·la realista però la Montserrat Roig transcendeix el que aquest esquema podria tenir de simple. L'autora, a l'hora de descriure els personatges, ho fa a partir de les seves cases i de l'espai de la ciutat on es troben. La generació més antiga i la més mancada de recursos viu a l'Eixample, mentre que les capes que s'han enriquit habiten a la part alta de la ciutat; així, quan ella arriba, va a viure al pis de la seva tia, situat al carrer del Bruc; l'Harmonia, antiga mestra de la protagonista, viu en un petit àtic de la Diagonal, mentre que el seu germà viu en un dúplex al carrer Santaló i els pares de Sílvia han deixat el carrer Aribau per anar a viure a Pedralbes, és a dir, a la part alta de la ciutat.Tots aquests espais tenen una clara intencionalitat que va més enllà del realisme. 

Per saber-ne mes:



a Cap comentari:
Etiquetes de comentaris: , , , , , , ,

Carlos Zanón: Marley estaba muerto

L'autor

Carlos Zanón va néixer a Barcelona a l’any 1966
Autor dels llibres de poemes El sabor de tu boca borracha (1989),  Ilusiones y sueños  de 10000 maletas (1996), En el parque de los osos (2001), Algunas maneras de olvidar a Gengis Khan ( 2004), Tictac tictac ( 2010), l'antologia Yo vivía aquí (1989-2012) (Playa de Ákaba, 2012) i Rock’n’roll (2014).

Inclòs en les antologies poètiques Por vivir aquí. Antología de poetas catalanes en castellano (1980-2003) de Manuel Rico amb pròleg de Manuel Vázquez Montalbán ( 2003), 11-M Poemas contra el olvido (2003) i en Fruta extraña. Casi un siglo de poesía española del jazz de Juan Ignacio Guijarro (Fundació José Manuel Lara, 2013).

També autor de les següents novel·les Nadie ama a un hombre bueno (2008), Tarde, mal y nunca (2009), No llames a casa(2012), Yo fui  Johnny Thunders (Premi Dashiell Hammet 2015), i Marley estaba muerto   (octubre 2015). Les seves novel·les han estat traduïdes i publicades a Estats Units, Alemanya, França, Holanda i Itàlia.

Inclòs en les següents antologies de contes Berlín, capital Alaska ( 2012), Charco Negro ( 2013), Nómadas ( 2013), Diez negritos (A l'inrevés Editorial, 2015) i La vida ahora  (cuentos de Cine) (2015).

Autor també de llibres de temàtica musical com Bee Gees: la importancia de ser un grupo pop (Los Juglares, 1998) i Willy De Ville: el hombre a quien Rosita robó el televisor (Milenio, 2003 amb pròleg de Loquillo).

Lletrista i guionista, també xol·labora ocasionalment com a articulista, crític musical o literari en  els periòdics, revistes i suplements culturals com Babelia El Punt-Avui, El País, El Periódico, El Mundo, ABC, Estafi Out Barcelona, Rock de Lux i Ruta 66.


L'obra

En la actual Barcelona varios personajes deambulan sin rumbo compartiendo las calles sin lustre de una ciudad que ha dejado de pertenecerles. Una novela de historias que se engarzan entre sí formando el dibujo de una Navidad de dudoso fulgor, con más sombras que luces.

Per saber-ne més;




a Cap comentari:
Etiquetes de comentaris: , , , , , , , , ,

dimecres, 13 d’abril del 2016

Irene Nemirovsky: Suite Francesa

L'autora


Irène Némirovsky era filla d'un banquer jueu ucraïnès, Léon Némirovsky. Va ser educada per una institutriu francesa de manera que el francès va ser pràcticament la seva llengua materna; També parlava rus, polonès, anglès, basc, finès i yiddish. Al desembre de 1918, després que els bolxevics perseguissin el seu pare, la família de Irène va escapar de la revolució russa i va romandre un any a Finlàndia. Al juliol de 1919, van arribar a França. Irène, de 16 anys, va poder reprendre els seus estudis i va obtenir en 1926 la llicenciatura en Lletres en la Sorbona. Als 18 anys va començar a escriure.

En 1926, Irène Némirovsky es va casar amb Michel Epstein, un enginyer transformat en banquer; van tenir dues filles: Denise, en 1929 i Élisabeth, en 1937. La família Epstein es va instal·lar a París.

En 1929 va enviar la seva primera novel·la, David Golder, a l'editorial Grasset. Tement el rebuig, no va incloure en el sobre ni el seu nom ni la seva adreça. L'editor va haver de publicar un anunci en la premsa per poder conèixer a l'autor d'aquella obra audaç, cruel i brillant. El seu editor, Bernard Grasset, la va promocionar en els salons i mitjans literaris. Aquesta novel·la va ser apreciada per escriptors tan diferents com Joseph Kessel, que era jueu, o Robert Brasillach, que era antisemita. De la seva novel·la es van fer en 1930 adaptacions per al teatre i el cinema.

En 1930, El ball narra el difícil pas d'una adolescent a l'edat adulta. Cruelment basat en la estranya relació entre Irene i la seva mare. Una dona que mai va sentir l’instint maternal i que veia en la seva filla que creixia la insuportable constatació que ella es feia gran. Aquesta relació va marcar profundament la vida i la literatura d’Irene. També de la de les sevas filles, que l’àvia no va voler acollir quan es van quedar soles.

Sent una escriptora en llengua francesa reconeguda i integrada en la societat francesa, el govern francès, no obstant això, va rebutjar la seva petició de nacionalització en 1938, en una actitud que alguns van considerar antisemita. L’any 1939, davant tota la situació europea Irene i tota la família es convertiren al catolicisme.

Víctimes, però,  de les lleis antisemites promulgades a l'octubre de 1940 pel govern de Vichy, Michel no va poder treballar més en la banca i a Irène li van impedir publicar. Es van refugiar llavors en Issy-l'Évêque, on havien enviat es seves filles en 1939 al costat de la família de la seva mainadera. Irène es dedicaria a escriure encara que no podia publicar. Ella i el seu marit van haver de dur l’insignia groga de l’estrella que marcava els jueus.

El 13 de juliol de 1942, Irene va ser arrestada per la gendarmería francesa i internada en el camp de Pithiviers; molt ràpid seria deportada a Auschwitz, on sembla que  va morir de tifus el 17 d'agost de 1942. El mateix dia de l'arrest, el seu marit va emprendre innombrables gestions per aconseguir el seu alliberament. Algunes d’aquestes gestions consistiren en donar una imatge de l’escriptora –que era crítica també amb els jueues- que gairebé fregava l’antisemitisme. Ell mateix,  finalment, a l'octubre de 1942 va ser arrestat, deportat a Auschwitz i al poc temps d'arribar, assassinat en la cambra de gas el 6 de novembre de 1942.

Després de l'arrest dels seus pares, les filles,  Denise i Élisabeth Epstein van viure amagades tota la guerra, ajudades per amics de la família i portant sempre una maleta amb els manuscrits inèdits confiats per la seva mare, entre ells la Suite francesa. Eren dos toms d'una novel·la inacabada que té per escenari l'èxode de 1940, l'ocupació alemanya a França i la pèrdua del món normal; és un relat clar i intel·ligent de la desaparició de la França que va existir o, que potser mai va existir realment. En ella es descriu la societat de la França de Vichy dibuixant escenes de convivència entre els seus membres i l'invasor. A més dels dos toms escrits tenia recollides nombroses notes dels toms successius i de possibles canvis en els ja realitzats. No la va poder finalitzar perquè va ser detinguda i deportada a Auschwitz on moriria poc temps després. Va ser publicada en el 2004. Va rebre el Premi Renaudot a títol pòstum.


L’Obra

 
El descobriment d'un manuscrit perdut de Irène Némirovsky va causar una autèntica commoció al món editorial francès i europeu. Novel·la excepcional escrita en condicions excepcionals, Suite francesa retr


ata amb mestratge una època fonamental de l'Europa del segle XX. A la tardor de 2004 li va ser concedit el premi Renaudot, atorgat per primera vegada a un autor mort.

Imbuïda d'un clar component autobiogràfic, Suite francesa s'inicia a París els dies previs a la invasió alemanya, en un clima d'incertesa i incredulitat. De seguida, després de les primeres bombes, milers de famílies es llancen a les carreteres amb cotxe, amb bicicleta o a peu. Némirovsky dibuixa amb precisió les escenes, unes commovedores i d’altres grotesques, que essucceeixen en el camí: rics burgesos angoixats, amants abandonades, ancians oblidats en el viatge, els bombardejos sobre la població indefensa, els ardits per aconseguir aigua, menjar i gasolina. A mesura que els alemanys van prenent possessió del país, s'albira un enfonsament de l'ordre social imperant i el naixement d'una nova època.

La presència dels invasors despertarà odis, però també històries d'amor clandestines i públiques mostres de col·laboracionisme. Concebuda com una composició en cinc parts —de les quals l'autora només va aconseguir a escriure dues— Suite francesa combina un retrat intimista de la burgesia il·lustrada amb una visió implacable de la societat francesa durant l'ocupació. Amb lucidesa, però també amb un desassossec notablement exempt de sentimentalisme, Némirovsky mostra el fidel reflex d'una societat que ha perdut el seu rumb. El to realista i distant de Némirovsky li permet compondre una radiografia fidel del país que l'ha abandonat a la seva sort i l'ha llançat en mans dels seus botxins. Estem doncs davant un testimoniatge profund i commovedor de la condició humana, escrit sense la facilitat de la distància ni la perspectiva del temps, per algú que no va arribar a conèixer si més no el final del cataclisme que li va tocar viure.



Per saber-ne més




a Cap comentari:
Etiquetes de comentaris: , , , , , , ,

divendres, 18 de setembre del 2015

Eduard Márquez: El silenci dels arbres

L'autor



Eduard Márquez i Tañá neix a Barcelona el novembre del 1960. A principis dels anys noranta publica dos poemaris, La travesía inecesaria (1991) i Antes de la nieve(1994). Aquí comença una trajectòria literària que durant els últims anys l'autor ha anat concentrant en la narrativa. El 1995 es publica el seu primer recull de narracions curtes, Zugzwang. El relat breu torna a ser el protagonista al llibre L'eloqüència del franctirador (1998). Al cap de poc temps apareix Cinc nits de febrer (2000), una novel·la que reafirma l'estil literari de Márquez, caracteritzat per una austeritat i una concisió lingüística i emotiva d'una gran exquisidesa.

Tot i així, l'autor ha tingut sempre present la poesia com una forma d'aproximar-se a la literatura. En una entrevista el 2014, diu: "Però penso que un dels grans problemes de la gent que escriu és que llegeix molt poca poesia. El grandíssim Lobo Antunes diu «cada vez envidio más a los poetas». Si la gent llegís poesia, escriuria millor. Veus cada llengua que... bufa, bufa, bufa. No ens adonem de com grinyola? De la nul·la musicalitat que té aquell text? Digue'm antiquat, que probablement ho sóc, però per a mi la literatura continua sent –com diu Jordi Llovet– 50 per cent sentit i 50 per cent música. Fons i forma, com em van ensenyar els capellans. Assolir aquest equilibri és un dels grans objectius de l'escriptor. I avui en dia caiem molt en el desequilibri: sembla que el que importa és la història. «Una novel·la històrica de la caiguda de Barcelona», «Una història d'amor molt poderosa al segle XIV»... La història, la història. I la literatura on la deixem? La literatura és l'equilibri entre el què i el com. En Llovet, en un article, diu "l'eufonia, catalans!". La gent a França reconeix l'eufonia de Proust, de Montaigne o de Flaubert, perquè els han llegit a l'escola en veu alta, cosa que nosaltres ja no fem. Això és el que hem perdut:l'eufonia, catalans." 

Durant aquest temps, Eduard Márquez també ha a publicat obres per a nenes i nenes. Segons el mateix autor, hi aboca la màgia i la imaginació, més absents en la literatura per adults. Els seus personatges infantils, trapelles i frescos, estan exquisidament construïts; la seva actitud desperta, lluny de ser càndida i innocent, els fa molt especials en les accions tan quotidianes com imaginatives. L'elaboració lingüística d'Eduard Márquez també es percep en la literatura per als més menuts, dotada d'un llenguatge polidament espontani molt adequat per a aquests lectors. Alguns dels títols que ha publicat són Hoax (1999), La maledicció del cavaller Nomormai (2000), Els somnis de l'Aurèlia (2001), que continua a L'Aurèlia i el robaombres (2002), Les granotes de la Rita (2002), L'Oriol i el ratolí Pérez (2003),L'Andreu i el mirall de les ganyotes (2004), Una mala idea (2008) i la sèrie de sis llibres sobre la superheroïna XXL(2009-2012). 

El 2003 apareix una altra novel·la per a adults, El silenci dels arbres, finalista del Premi Llibreter 2004. Com explica l'autor, aquesta obra té el seu origen en una anècdota narrada a L'agulla daurada, de Montserrat Roig: durant el setge de Leningrad de la Segona Guerra Mundial, un guia rus de l'Ermitage continua fent les explicacions davant els marcs buits del museu. 

Després de més tres anys de dedicació, Eduard Márquez publica la novel·la La decisió de Brandes (2005), que obté el Premi Octavi Pellissa, el Premi de la Crítica Catalana de narrativa i el Premi QWERTY de BTV. El 2011 apareix la seva quarta novel·la, L'últim dia abans de demà, finalista del Premi Crexells de l'Ateneu Barcelonès.
A continuació publica Vint-i-nou contes menys (2014), una antologia revisada per l'autor a partir d’els dos reculls de relats publicats amb anterioritat.

 Eduard Márquez té obra traduïda a l'alemany, el castellà, l'italià, el portuguès, el romanès i el turc.


L'obra

A la segona novel·la d'Eduard Márquez, El silenci dels arbres (2003, finalista del Premi Llibreter 2004), el violinista Andreas Hymer torna després
d'uns quants anys a la seva ciutat, ara assetjada per la guerra, per fer un concert enmig de la barbàrie. Allà retroba l'Ernest Bolsi, que havia estat el luthier de la seva mare, també concertista, i l'Amela Jensen, una pianista i antiga amant que va abandonar perseguint l'èxit. L'Ernest Bolsi fa visites guiades en un museu de música, que la guerra ha deixat completament buit, només per poder explicar històries als visitants que desafien els trets i les bombes a la recerca de consol i esperança en els seus relats. L'Amela Jensen sobreviu en una cadira de rodes, aïllada en el seu pis i ofegada pels records. Sota els obusos i la metralla d'una ciutat contemporània en runes -que l'autor mai identifica per refermar la dimensió al·legòrica-, l'Andreas Hymer recupera el passat que havia deixat enrera: la història de la mare, que de petit el va abandonar per dedicar-se en cos i ànima a la música, i la desconeguda existència d'un fill amb l'Amela Jensen que ja no podrà conèixer.

Els horrors quotidians de la ciutat sota l'artilleria enemiga, sense aigua, menjar ni electricitat, i la fragilitat de la vida sotmesa a qualsevol cantonada a l'atzar dels franctiradors són l'altre protagonista de la novel·la. Corprenen el lector amb un conjunt de cartes dels habitants de la ciutat que, com el cor d'una tragèdia grega, interrompen el fil de la història per dibuixar-nos a través de les seves vivències un retrat coral de la vida en una ciutat assetjada.
  
La novel·la és una relectura contemporània del descens d'Orfeu a l'infern, una paràbola sobre com, enmig de la guerra i de l'horror, l'ésser humà troba refugi en la bellesa. El poder de la música i la capacitat de fabular i imaginar móns alleugen els afanys de la supervivència. Les històries de l'Andreas Hymer i de la seva mare ens parlen també del preu afectiu que imposa la dedicació absoluta a una passió vital. Les cartes dels habitants de la ciutat, com a teló de fons del relat, ens recorden què senzill és aprendre l'art de perdre, què fàcil és assumir la despossessió quan demà pots estar mort.
  
L'estructura de la novel·la alterna el relat principal amb els textos de les cartes i amaga fins al final el vincle que els uneix. Com ja havia fet a Cinc nits de febrer, l'autor, fidel al seu compromís estilístic, continua narrant en tercera persona i en rigorós present, que, en aquesta ocasió fins i tot, s'amplia als salts en el temps i als freqüents flash-backs dels protagonistes. Malgrat la dificultat d'aquest repte, l'articulació amb el relat principal és reeixida i s'aconsegueix un corprenedor efecte de proximitat dels records. 




a 1 comentari:
Etiquetes de comentaris: , , , , , ,

dissabte, 16 de maig del 2015

Marguerite Yourcenar: Memòries d'Adrià

L'autora

Marguerite Yourcenar, pseudònim de Marguerite Cleenewerck de Crayencourt, va ser narradora, poetessa, dramaturga i assagista. Òrfena de mare des del seu naixement va ser portada a França pel seu pare, de qui va rebre una educació acurada i l'amor pels viatges. I on també va fer estudis universitaris, especialitzant-se en cultura clàssica.

L'any 1928 va publicar "Alexis o el tratat del combat inútil" (1928), amb la que va atreure l'interès de la crítica. Les seves llargues estades a Grècia van donar lloc a una sèrie d'assaigs recollits a "Viatge a Grècia" i a la idea originària de "Focs" (1936), una obra essencialment lírica farcida de relats mítics i llegendaris. Aquesta dimensió mítica es deixa veure també a la seva col·lecció "Contes orientals", publicada l'any 1938. L'any següent apareix "El tiro de gracia", basada en un fet real, una història d'amor i de mort en un país devastat durant les lluites antibolxeviques.

L'any 1939 li va sorprendre la guerra als Estats Units i va fixar la seva residència allà, concretament a l'estat de Maine, dedicant-se en un principi a l'ensenyament i adquirint la nacionalitat nord-americana l'any 1948. Durant aquest període, Yourcenar va portar a terme una sèrie de de traduccions de gran qualitat: novel·les de V. Wolf, H. James, K. Kavafis; antologies de poesia grega; etcètera.

Malgrat totes aquestes publicacions, es coneix Marguerite Yourcenar per dues grans novel·les històriques: "Memòries d'Adrià" (1951), una reconstrucció històrica feta amb molt de zel sobre la vida del més il·lustrat dels emperadors romans; i "Opus nigrum" (1965), fruit d'acurades investigacions que evoquen els ambients del segle XVI i que giren entorn la figura del metge alquimista i filòsof Zenón.

Yourcenar també va publicar l'assaig "A beneficio de inventario"[1] (1962) i diverses obres teatrals com "Electra o la caiguda de les màscares", (1954) i "Le mystère d'Alceste" (1963). L'any 1974 va publicar la seva autobiografia en dos volums: "Recordatoris" i "Arxius del nord"

Fruit d'un viatge a Àfrica va escriure "Como el agua que fluye" (1982) i l'assaig "Mishima o la visión del vacío" (1981), arran de l'admiració per l'obra del gran escriptor Yukio Mishima.

Marguerite Yourcenar va ser la primera dona en ser escollida membre de l'Acadèmia Francesa l'any 1980.
Va morir a Maine, a la seva propietat  “Petite plaisance” l’any 1987.



[1] Les obres citades en castellà no han estat traduides al català



L'obra


L'emperador Adrià, a les portes de la mort, es disposa a redactar una visió global del que han estat el seu govern i el seu projecte vital, en una carta dirigida al seu nebot Marc Aureli, que l'haurà de succeir en el càrrec. La carta comença per la visita que l'emperador Adrià fa al seu metge quan, malalt, es veu traït pel seu cos. A partir d'aquí comença l'evocació de les seves experiències de joventut, els combats viscuts i les lectures que l'han influenciat. Memòries d’Adrià finalitza amb una meditació sobre el suïcidi però, finalment, Adrià es resigna a esperar la mort amb dignitat i paciència.

Des de l'edat de vint anys, Yourcenar havia escrit i destruït diversos esborranys de la novel·la que després acabaria sent Memòries d’Adrià, una de les novel·les històriques més importants de la literatura actual que reflecteix l'estil tan particular de la seva autora. C
al destacar, però, que, tot i la minuciosa documentació feta per part de l'autora, els fets històrics es mesclen amb els ficticis de tal manera que es fa impossible separar els uns dels altres i, precisament, aquest joc és el que es proposa des d'un principi a la novel·la.

La figura central d'Adrià, emperador del segle II, és presa per l'autora en tota la seva esplendor tant pel que fa al seu recorregut històric com al personal. La idea del poder, d'allò que viu un home quan està al càrrec d'un imperi forma part d'una extensa descripció que també es trasllada a altres punts de la vida: en la intimitat, el poder té sobre Adrià el pes de la decadència, de les malalties i de les impossibilitats.

Així, la narració ens és presentada com un recorregut expansiu que passa tant al llarg del vast imperi com de les més íntimes reflexions de les emocions i les accions humanes com poden ser l'amor, l'art o la política, entre d'altres, fent d'aquest recorregut un viatge físic-geogràfic i alhora un viatge a l'interior de l'ànima humana, en busca dels racons més íntims i bells de la vida i de la mort.

Pel que fa al tema de l'amor, Yourcenar en parla en boca d'Adrià tot expressant el que possiblement són les seves pròpies reflexions sobre aquest sentiment, tan important per a l'autora, trobant de nou la fusió entre realitat i ficció: " " El joc misteriós que va de l'amor a un cos a l'amor d'una persona m'ha semblat prou bell com per consagrar-li tota la vida. Les paraules enganyen, ja que la paraula plaer abasta realitats contradictòries, comporta alhora les nocions de tebiesa, dolçor, intimitat dels cossos, i les de violència, agonia i crit

En definitiva, podríem dir que el llarg monòleg d'Adrià dirigit a Marc Aureli no és més que un diàleg amb si mateix intentant trobar sentit a tot allò que l'ha fet créixer com a persona. Memòries d’Adrià és la memòria d'un emperador, d'un home, de tot home; les memòries d'un imperi, del poder, de les passions i, en resum, d'una vida.


 l’autora sobre la seva obra:

De totes les meves obres, no hi ha cap altra en la qual hagi posat, en cert sentit, tant de mi mateixa, tant treball, tant afany d'absoluta sinceritat; cap altra tampoc on jo m'hi hagi més deliberadament eclipsat davant un tema que m'excedia”. I prossegueix en la mateixa carta: “El que, per contrast, m'interessava mostrar en Adrià, era que va ser un gran pacificador que mai es va limitar a vanes  paraules, un lletrat, hereu de diverses cultures, que va ser també  el més enèrgic dels homes d'Estat, un gran individualista i, per aquesta mateixa raó, un gran legislador i un gran reformador; un voluptuós, i també (no dic però també), un ciutadà, un amant obsessionat pels seus records, unit per diversos llaços a diverses persones, més també al mateix temps, i fins al final, una de les ments més controlades que mai es van donar”.

 Per saber-ne més



a Cap comentari:
Etiquetes de comentaris: , , , ,

dijous, 27 de novembre del 2014

Batya Gur. Asesinato en el corazón de Jerusalen.

L'autora
Batya Gur (בתיה גור) (Tel Aviv, 20 de gener de 1947 - 19 de maig de 2005) escriptora israeliana coneguda sobretot per les seves novel.les policíaques.

Nascuda en  Tel  Aviv en 1947 i descendent de supervivents de l'Holocaust, es va doctorar en Literatura Comparada a la Universitat Hebrea de Jerusalem, ciutat en la qual va viure fins a la seva mort. Allà, durant més de vint anys, va exercir la docència en la seva especialitat i va col·laborar com a crítica literària i assagista en el periòdic Ha' aretz.

La van anomenar "la  Agatha  Christie d'Israel", però abans de trobar el seu veritable camí literari es va dedicar a activitats acadèmiques i va arribar a publicar dos assajos, un sobre els nous assentaments jueus en el sud d'Israel i un altre sobre Jerusalem. Va començar tard a escriure ficció, amb 41 anys, i alguns dels seus personatges es basen en personalitats dels mitjans acadèmics del seu país. Per això, per a molts dels lectors israelians, part de l'entreteniment consisteix a especular sobre qui són les persones reals que inspiren els personatges de cada novel·la.

 Batya  Gur no va deixar de banda el coneixement que tenia de la societat israeliana quan va començar a escriure. Per això la trama de les seves novel·les transcendeix la mera anècdota criminal o el pur joc deductiu —per força reiteratiu— i es veu enriquida per la seva competent erudició. D'aquí la intel·ligència i l'habilitat amb què planteja els conflictes que ha d'enfrontar el seu  álter ego en la ficció, Michael  Ohayon, un detectiu modern amb estudis universitaris d’ Història. 

 L'obra
En 1988 va començar a escriure la sèrie de sis novel·les basades en  Ohayon, l'educat, pensatiu i intel·lectual detectiu que va captivar als lectors en hebreu. En cada llibre de la sèrie, el detectiu  Ohayon ingressa a un món tancat, una societat aïllada, amb regles pròpies (psicoanalistes o membres d'un  kibbutz, per exemple). Amb el seu íntim coneixement de la naturalesa humana i un peculiar estil per apropar-se al nus del problema,  Ohayon trenca els pactes de silenci i resol reeixidament misteriosos homicidis.  



Llegir les cinc novel·les negres dedicades als avatars de l'inspector Ohayon de Batya Gur és viure durant un temps l'enigmàtica simbologia de Jerusalem i les seves festes, els il·luminats canvis climàtics, els sabors de les seves tradicions. També és anar descobrint que són abans de res un pretext per tractar problemes que concerneixen a la humanitat de totes les èpoques: tensions entre races, divisions religioses, la fragilitat de la vida, els abismes de la quotidianitat.



El personatge central, Michael Ohayon, és un jueu d'origen marroquí, típic de la generació que va viure la seva infància durant els anys cinquanta a Israel: va passar vacances durant la seva adolescència en un Kibbutz on va experimentar el seu primer amor, va prestar el servei militar i va viure en una llar amb recursos restringits a causa de la recent immigració de la seva família i a les precàries condicions econòmiques d'un país en formació. Cap del departament de policia de la ciutat, Ohayon es destaca dins del seu equip de treball per ser un policia intel·ligent que ha fet estudis d'història i de dret. Per el seu entorn, que l’admira per resoldre casos aparentment impossibles, és un home enigmàtic i particular que sent sefardita sobresurt en la dura estructura d'un país els alts comandaments del qual solen estar ocupats per descendents de asquenasis.



A través de la vida de Ohayon i del context en el qual es desenvolupen els casos, Batya Gur reconstrueix fragments de la història de les últimes cinc dècades d'Israel. El país es veu així com un territori en transformació i constant necessitat de canvi, en la mesura en què l'economia, la societat i el procés de legitimació de l'estat enfront del món es van condicionant a través del temps a les noves circumstàncies històriques. Els israelians que es veuen representants en els personatges de les narracions estan conformats per grups de diferents procedències i generacions.


En el cas d’Assassinat al cor de Jerusalem, l’autora aborda el tema de les discriminacions ètniques, tenint com a fons  la segona Intifada. L’autora va dir que l’extensa i minuciosa autòpsia del segon capítol la va concebre com a metàfora de com descobrir el drama profund i amagat del seu país.






a Cap comentari:
Etiquetes de comentaris: , , ,

Almudena Grandes: Las tres bodas de Manolita.




L'autora 

Almudena Grandes (Madrid, 1960) es va donar a conèixer en 1989 amb Las edades de Lulú, XI Premio la Sonrisa Vertical. Des de llavors l'aplaudiment dels lectors i de la crítica no han deixat d'acompanyar-la. Les seves novel•les Te llamaré Viernes, Malena es un nombre de tango, Atlas de geografia humana, Los Aires Difíciles, Castillos de cartón  i El Corazón Helado  juntament amb els volums de contes Modelos de Mujer i Estaciones de Paso, l'han convertit en un dels noms més consolidats i de major projecció internacional de la literatura espanyola contemporània. Diverses de les seves obres han estat portades al cinema i al teatre, i han merescut, entre uns altres, el Premi de la Fundació Lara, el Premi dels Llibreters de Madrid i el dels de Sevilla, el Rapallo Carige i el Prix Méditerranée. Amb Inés y la alegría (Premi de la Crítica de Madrid, el Premi Iberoamericà de Novel•la Elena Poniatowska i el Premi Sor Juana Inés de la Creu) va inaugurar la sèrie Episodios de una Guerra Interminable, a la qual pertanyen El lector de Julio Verne (triat pels lectors d'El País com el millor llibre de l'any 2012) i ara Las tres bodas de Manolita

L'Obra



En un Madrid devastat, recentment sortit de la guerra civil, sobreviure és un dur ofici quotidià. Especialment per Manolita, una jove de divuit anys que, amb el seu pare i la seva madrastra empresonats, i el seu germà Antonio amagat en un tablao flamenc, ha de fer-se càrrec de la seva germana Isabel i d'altres tres més petits. A Antonio se li ocorrerà una manera desesperada de perllongar la resistència en els anys més terribles de la repressió: utilitzar unes multicopistes que ningú sap engegar per a la propaganda clandestina. I voldrà que sigui la seva germana Manolita, la senyoreta “Conmigo no contéis”, qui visiti a un pres que pot donar-los la clau del seu funcionament. Manolita no sap que aquest noi tímid i sense aparent atractiu serà en realitat un home determinant en la seva vida, i voldrà visitar-ho de nou, després de diversos periples, en el destacament penitenciari de la Vall dels Caiguts. Però abans ha de saber qui és el delator que ronda pel barri.



La tres noces de Manolita és una emotiva història coral sobre els anys de pobresa i desolació en la immediata postguerra, i un tapís inoblidable de vides i destins, de personatges reals i imaginats. Una novel·la memorable sobre la xarxa de solidaritat que teixeixen moltes persones, des dels artistes d'un tablao flamenc fins a les dones que fan cua a la presó per visitar als presos, o els antics amics de col·legi del seu germà, per protegir a una jove amb coratge.


Però hi ha també altres aspectes importants, l’esclavatge infantil dels fills dels “rojos” per part de institucions eclesiàstiques, un tema del qual s’ha parlat i s’ha escrit poc i que en aquesta novel.la apareix en tota la seva cruesa. 




Per saber-ne més
a Cap comentari:
Etiquetes de comentaris: , , ,

dimarts, 25 de novembre del 2014

Manuel Vázquez Montalbán: El pianista

L’Autor
Manuel Vázquez Montalbán (Barcelona, Espanya, 14 de juny de 1939 - Bangkok, Tailàndia, 18 d'octubre de 2003) es definia a si mateix com: "periodista, novel·lista, poeta, assagista, antòleg, prologuista, humorista, crític, gastrònom, culer i prolífic en general"
Fill únic d'una modista i d'un militant del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), no va conèixer al seu pare fins als 5 anys, després que aquest sortís de la presó. Ell mateix militaria més tard en aquest partit. Després del seu pas pel Front d'Alliberament Popular ( el mític FELIPE ) ingressaria en 1961 en el PSUC i arribaria a ser membre del seu Comitè Central. També va militar en la formació successora, Iniciativa per Catalunya. Va estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona i Periodisme a l'Escola de Periodisme de Barcelona.
En 1962 un consell de guerra el va condemnar a tres anys de presó per les seves activitats polítiques, i va anar a la presó de Lleida on va escriure el seu primer llibre, l'assaig Informe sobre la información
Després de la seva estada a la presó, comença la seva carrera periodística en la revista Triunfo sota el pseudònim Sixto Cámara, entre d’altres. Col·labora en diverses publicacions com a Siglo XX, Tele/Xprés, Por Favor i més tard en El País i Interviú, en els quals va escriure fins a la seva mort.
Va formar part de la famosa antologia de poetes “Nueve novísimos poetes españoles” que va publicar José María Castellet en 1970 . Malgrat que la poesia va formar part de la seva vida sempre, és, precisament, l'aspecte menys conegut de la seva obra.
Encara que l'èxit i el reconeixement del públic li va arribar amb les novel·les que tenen com a protagonista a Pepe Carvalho –fins a l'extrem de “provocar” el nom d'un altre detectiu famós , el Montalbano de Camilleri- mai es va limitar a ser un escriptor de novel·la criminal. Les seves obres, beuen d'aquesta novel·la negra que aborda més enllà del descobriment d'un assassí, l'explicació d'un temps i una societat que el fan possible.
Menys coneguda pel gran públic, la seva obra novel·lística –aliena a la sèrie policíaca- va ser literàriament exigent i en molts casos experimentadora de nous camins, ho veiem en “Los alegres muchachos de Atzavara” “Galíndez” o la novel·la que compartirem “El pianista” on un atrevit joc temporal ens porta a entendre la història narrada des dels seus orígens.
La seva intel·ligent mirada al món polític es plasma en obres com “Pasionaria y los siete enanitos”, “Autobiografia del General Franco”, “La Aznaridad” o “Y Dios entró en La Habana”
L’Obra:
Més enllà de la trama novel.lística, l’obra és una profunda reflexió sobre l’art i el compromís . La novel.la s’estructura en tres parts que comencen a l’any 1983 per anar enrere fins el 1946 en la segona i a l’estiu del 36 en la tercera. Els escenaris són també molt importants: des de l’Eixample a un cabaret de travestits del Raval en la primera part, els terrats del Raval en la segona i el París del Front Populaire a la tercera.
Els dos personatges que actúen com antagonistes, en Rosell i Doria, músics, s’oposaran en la manera d’assumir el compromís artístic i polític. Darrera d’ells dos, la presencia subtil de la Teresa.

Per saber-ne mes:

a Cap comentari:
Etiquetes de comentaris: , , ,
Subscriure's a: Missatges (Atom)