Irene Nemirovsky: Suite Francesa

L'autora

Irène Némirovsky era filla d'un banquer jueu ucraïnès, Léon Némirovsky. Va ser educada per una institutriu francesa de manera que el francès va ser pràcticament la seva llengua materna; També parlava rus, polonès, anglès, basc, finès i yiddish. Al desembre de 1918, després que els bolxevics perseguissin el seu pare, la família de Irène va escapar de la revolució russa i va romandre un any a Finlàndia. Al juliol de 1919, van arribar a França. Irène, de 16 anys, va poder reprendre els seus estudis i va obtenir en 1926 la llicenciatura en Lletres en la Sorbona. Als 18 anys va començar a escriure.

En 1926, Irène Némirovsky es va casar amb Michel Epstein, un enginyer transformat en banquer; van tenir dues filles: Denise, en 1929 i Élisabeth, en 1937. La família Epstein es va instal·lar a París.

En 1929 va enviar la seva primera novel·la, David Golder, a l'editorial Grasset. Tement el rebuig, no va incloure en el sobre ni el seu nom ni la seva adreça. L'editor va haver de publicar un anunci en la premsa per poder conèixer a l'autor d'aquella obra audaç, cruel i brillant. El seu editor, Bernard Grasset, la va promocionar en els salons i mitjans literaris. Aquesta novel·la va ser apreciada per escriptors tan diferents com Joseph Kessel, que era jueu, o Robert Brasillach, que era antisemita. De la seva novel·la es van fer en 1930 adaptacions per al teatre i el cinema.

En 1930, El ball narra el difícil pas d'una adolescent a l'edat adulta. Cruelment basat en la estranya relació entre Irene i la seva mare. Una dona que mai va sentir l’instint maternal i que veia en la seva filla que creixia la insuportable constatació que ella es feia gran. Aquesta relació va marcar profundament la vida i la literatura d’Irene. També de la de les sevas filles, que l’àvia no va voler acollir quan es van quedar soles.

Sent una escriptora en llengua francesa reconeguda i integrada en la societat francesa, el govern francès, no obstant això, va rebutjar la seva petició de nacionalització en 1938, en una actitud que alguns van considerar antisemita. L’any 1939, davant tota la situació europea Irene i tota la família es convertiren al catolicisme.

Víctimes, però,  de les lleis antisemites promulgades a l'octubre de 1940 pel govern de Vichy, Michel no va poder treballar més en la banca i a Irène li van impedir publicar. Es van refugiar llavors en Issy-l'Évêque, on havien enviat es seves filles en 1939 al costat de la família de la seva mainadera. Irène es dedicaria a escriure encara que no podia publicar. Ella i el seu marit van haver de dur l’insignia groga de l’estrella que marcava els jueus.

El 13 de juliol de 1942, Irene va ser arrestada per la gendarmería francesa i internada en el camp de Pithiviers; molt ràpid seria deportada a Auschwitz, on sembla que  va morir de tifus el 17 d'agost de 1942. El mateix dia de l'arrest, el seu marit va emprendre innombrables gestions per aconseguir el seu alliberament. Algunes d’aquestes gestions consistiren en donar una imatge de l’escriptora –que era crítica també amb els jueues- que gairebé fregava l’antisemitisme. Ell mateix,  finalment, a l'octubre de 1942 va ser arrestat, deportat a Auschwitz i al poc temps d'arribar, assassinat en la cambra de gas el 6 de novembre de 1942.

Després de l'arrest dels seus pares, les filles,  Denise i Élisabeth Epstein van viure amagades tota la guerra, ajudades per amics de la família i portant sempre una maleta amb els manuscrits inèdits confiats per la seva mare, entre ells la Suite francesa. Eren dos toms d'una novel·la inacabada que té per escenari l'èxode de 1940, l'ocupació alemanya a França i la pèrdua del món normal; és un relat clar i intel·ligent de la desaparició de la França que va existir o, que potser mai va existir realment. En ella es descriu la societat de la França de Vichy dibuixant escenes de convivència entre els seus membres i l'invasor. A més dels dos toms escrits tenia recollides nombroses notes dels toms successius i de possibles canvis en els ja realitzats. No la va poder finalitzar perquè va ser detinguda i deportada a Auschwitz on moriria poc temps després. Va ser publicada en el 2004. Va rebre el Premi Renaudot a títol pòstum.

L’Obra

 

El descobriment d'un manuscrit perdut de Irène Némirovsky va causar una autèntica commoció al món editorial francès i europeu. Novel·la excepcional escrita en condicions excepcionals, Suite francesa retr

ata amb mestratge una època fonamental de l'Europa del segle XX. A la tardor de 2004 li va ser concedit el premi Renaudot, atorgat per primera vegada a un autor mort.

Imbuïda d'un clar component autobiogràfic, Suite francesa s'inicia a París els dies previs a la invasió alemanya, en un clima d'incertesa i incredulitat. De seguida, després de les primeres bombes, milers de famílies es llancen a les carreteres amb cotxe, amb bicicleta o a peu. Némirovsky dibuixa amb precisió les escenes, unes commovedores i d’altres grotesques, que essucceeixen en el camí: rics burgesos angoixats, amants abandonades, ancians oblidats en el viatge, els bombardejos sobre la població indefensa, els ardits per aconseguir aigua, menjar i gasolina. A mesura que els alemanys van prenent possessió del país, s'albira un enfonsament de l'ordre social imperant i el naixement d'una nova època.

La presència dels invasors despertarà odis, però també històries d'amor clandestines i públiques mostres de col·laboracionisme. Concebuda com una composició en cinc parts —de les quals l'autora només va aconseguir a escriure dues— Suite francesa combina un retrat intimista de la burgesia il·lustrada amb una visió implacable de la societat francesa durant l'ocupació. Amb lucidesa, però també amb un desassossec notablement exempt de sentimentalisme, Némirovsky mostra el fidel reflex d'una societat que ha perdut el seu rumb. El to realista i distant de Némirovsky li permet compondre una radiografia fidel del país que l'ha abandonat a la seva sort i l'ha llançat en mans dels seus botxins. Estem doncs davant un testimoniatge profund i commovedor de la condició humana, escrit sense la facilitat de la distància ni la perspectiva del temps, per algú que no va arribar a conèixer si més no el final del cataclisme que li va tocar viure.

Per saber-ne més

Una sèrie d'articles a El País sobre l'autora

Eduard Márquez: El silenci dels arbres

L'autor

Eduard Márquez i Tañá neix a Barcelona el novembre del 1960. A principis dels anys noranta publica dos poemaris, La travesía inecesaria (1991) i Antes de la nieve(1994). Aquí comença una trajectòria literària que durant els últims anys l'autor ha anat concentrant en la narrativa. El 1995 es publica el seu primer recull de narracions curtes, Zugzwang. El relat breu torna a ser el protagonista al llibre L'eloqüència del franctirador (1998). Al cap de poc temps apareix Cinc nits de febrer (2000), una novel·la que reafirma l'estil literari de Márquez, caracteritzat per una austeritat i una concisió lingüística i emotiva d'una gran exquisidesa.

Tot i així, l'autor ha tingut sempre present la poesia com una forma d'aproximar-se a la literatura. En una entrevista el 2014, diu: "Però penso que un dels grans problemes de la gent que escriu és que llegeix molt poca poesia. El grandíssim Lobo Antunes diu «cada vez envidio más a los poetas». Si la gent llegís poesia, escriuria millor. Veus cada llengua que... bufa, bufa, bufa. No ens adonem de com grinyola? De la nul·la musicalitat que té aquell text? Digue'm antiquat, que probablement ho sóc, però per a mi la literatura continua sent –com diu Jordi Llovet– 50 per cent sentit i 50 per cent música. Fons i forma, com em van ensenyar els capellans. Assolir aquest equilibri és un dels grans objectius de l'escriptor. I avui en dia caiem molt en el desequilibri: sembla que el que importa és la història. «Una novel·la històrica de la caiguda de Barcelona», «Una història d'amor molt poderosa al segle XIV»... La història, la història. I la literatura on la deixem? La literatura és l'equilibri entre el què i el com. En Llovet, en un article, diu "l'eufonia, catalans!". La gent a França reconeix l'eufonia de Proust, de Montaigne o de Flaubert, perquè els han llegit a l'escola en veu alta, cosa que nosaltres ja no fem. Això és el que hem perdut:l'eufonia, catalans." 

Durant aquest temps, Eduard Márquez també ha a publicat obres per a nenes i nenes. Segons el mateix autor, hi aboca la màgia i la imaginació, més absents en la literatura per adults. Els seus personatges infantils, trapelles i frescos, estan exquisidament construïts; la seva actitud desperta, lluny de ser càndida i innocent, els fa molt especials en les accions tan quotidianes com imaginatives. L'elaboració lingüística d'Eduard Márquez també es percep en la literatura per als més menuts, dotada d'un llenguatge polidament espontani molt adequat per a aquests lectors. Alguns dels títols que ha publicat són Hoax (1999), La maledicció del cavaller Nomormai (2000), Els somnis de l'Aurèlia (2001), que continua a L'Aurèlia i el robaombres (2002), Les granotes de la Rita (2002), L'Oriol i el ratolí Pérez (2003),L'Andreu i el mirall de les ganyotes (2004), Una mala idea (2008) i la sèrie de sis llibres sobre la superheroïna XXL(2009-2012). 

El 2003 apareix una altra novel·la per a adults, El silenci dels arbres, finalista del Premi Llibreter 2004. Com explica l'autor, aquesta obra té el seu origen en una anècdota narrada a L'agulla daurada, de Montserrat Roig: durant el setge de Leningrad de la Segona Guerra Mundial, un guia rus de l'Ermitage continua fent les explicacions davant els marcs buits del museu. 

Després de més tres anys de dedicació, Eduard Márquez publica la novel·la La decisió de Brandes (2005), que obté el Premi Octavi Pellissa, el Premi de la Crítica Catalana de narrativa i el Premi QWERTY de BTV. El 2011 apareix la seva quarta novel·la, L'últim dia abans de demà, finalista del Premi Crexells de l'Ateneu Barcelonès.

A continuació publica Vint-i-nou contes menys (2014), una antologia revisada per l'autor a partir d’els dos reculls de relats publicats amb anterioritat.

Eduard Márquez té obra traduïda a l'alemany, el castellà, l'italià, el portuguès, el romanès i el turc.

L'obra

A la segona novel·la d'Eduard Márquez, El silenci dels arbres (2003, finalista del Premi Llibreter 2004), el violinista Andreas Hymer torna després

d'uns quants anys a la seva ciutat, ara assetjada per la guerra, per fer un concert enmig de la barbàrie. Allà retroba l'Ernest Bolsi, que havia estat el luthier de la seva mare, també concertista, i l'Amela Jensen, una pianista i antiga amant que va abandonar perseguint l'èxit. L'Ernest Bolsi fa visites guiades en un museu de música, que la guerra ha deixat completament buit, només per poder explicar històries als visitants que desafien els trets i les bombes a la recerca de consol i esperança en els seus relats. L'Amela Jensen sobreviu en una cadira de rodes, aïllada en el seu pis i ofegada pels records. Sota els obusos i la metralla d'una ciutat contemporània en runes -que l'autor mai identifica per refermar la dimensió al·legòrica-, l'Andreas Hymer recupera el passat que havia deixat enrera: la història de la mare, que de petit el va abandonar per dedicar-se en cos i ànima a la música, i la desconeguda existència d'un fill amb l'Amela Jensen que ja no podrà conèixer.

Els horrors quotidians de la ciutat sota l'artilleria enemiga, sense aigua, menjar ni electricitat, i la fragilitat de la vida sotmesa a qualsevol cantonada a l'atzar dels franctiradors són l'altre protagonista de la novel·la. Corprenen el lector amb un conjunt de cartes dels habitants de la ciutat que, com el cor d'una tragèdia grega, interrompen el fil de la història per dibuixar-nos a través de les seves vivències un retrat coral de la vida en una ciutat assetjada.

  

La novel·la és una relectura contemporània del descens d'Orfeu a l'infern, una paràbola sobre com, enmig de la guerra i de l'horror, l'ésser humà troba refugi en la bellesa. El poder de la música i la capacitat de fabular i imaginar móns alleugen els afanys de la supervivència. Les històries de l'Andreas Hymer i de la seva mare ens parlen també del preu afectiu que imposa la dedicació absoluta a una passió vital. Les cartes dels habitants de la ciutat, com a teló de fons del relat, ens recorden què senzill és aprendre l'art de perdre, què fàcil és assumir la despossessió quan demà pots estar mort.

  

L'estructura de la novel·la alterna el relat principal amb els textos de les cartes i amaga fins al final el vincle que els uneix. Com ja havia fet a Cinc nits de febrer, l'autor, fidel al seu compromís estilístic, continua narrant en tercera persona i en rigorós present, que, en aquesta ocasió fins i tot, s'amplia als salts en el temps i als freqüents flash-backs dels protagonistes. Malgrat la dificultat d'aquest repte, l'articulació amb el relat principal és reeixida i s'aconsegueix un corprenedor efecte de proximitat dels records. 

http://lletra.uoc.edu/ca/autor/eduard-marquez/detall

Per saber-ne més

Pàgina a Lletra:

Entrevista a Núvol :

Altra entrevista:

L'hora del lector, Entrevista a Eduard Márquez: